Els valencians, també espanyols

En les últimes 24 hores hem tingut ocasió de comprovar l’espanyolitat de la gran majoria de valencians. I ho hem fet des dos punts de vista.

Ahir, tots vam sentir les traques i els clàxons després de que la selecció espanyola aconseguira la clasificació a les semifinals de l’Eurocopa. Vam sentir com alguns veïns cridaven i milers i milers de valencians sentien com a propis els gols que marcaven els d’Aragonés.

Però si amb eixa evidència no teníem prou, hui els mitjans se’n fan ressó de l’estudi 2667 del CIS sobre identitat. A més de tindre moltes dades significatives, que de fet ens serviran per a futurs posts, podríem dir que confirma el que ahir (i tots els díes si tenim un poquet de vida social i parlem amb familiars, amics o sentim converses del metro), intuïem: els valencians també “ens sentim” espanyols.

Però per a no quedar-me amb el titular, que ja coneixiem o intuïem, i sabent que algunes preguntes es repetixen al llarg dels diferents estudis, he començat a buscar altres estudis per a vore amb una certa perspectiva l’evolució del sentiment identitari dels valencians. Este és el resultat:

Com veieu des de 1996 hi ha hagut alguns canvis, però en general n’hi ha una certa estabilitat en quant a les dades generals. El que jo destacaria ja que ho considere molt important, és com l’identitat espanyola que exclou qualsevol tipus de valenciania s’ha reduit considerablement des de 2004.

Predomina, més que mai, l’identitat dual: els valencians compatibilitzen la seua identitat espanyola amb la valenciana o la valenciana amb l’espanyola. En alguns predomina una i en altres l’altra.

Quines conseqüència ha de tindre esta realitat sobre el discurs i missatge del valencianisme? D’això ja hem parlat per ací: no podem ser indiferents. Hem de tindre un discurs propi, sense complexos, perquè estic convençut que sense l’aportació dels nacionalismes no-espanyols, hui Espanya agradaria menys als valencians, senzillament perquè l’Espanya plural, com a concepte d’estat plurinacional, plurilingüístic, pluricultural, no es construix votant en clau madrilenya sinó votant, treballant i pensant en clau valenciana.

Reivindiquem-ho. Aprofitem-ho.

Confirmat el problema de Cerdà

L’altre dia vos comentava que pensava que Agustí Cerdà, líder d’ERPV tenia un problema. I el tenia perquè o bé mantenia desactualitzat el blog o bé censurava els comentaris que no li agradaven.

Lamente comunicar-vos que este últim és el problema de Cerdà. No té la suficient mida política com per acceptar posicions crítiques (sempre respectuoses) amb els seus plantejaments. Ha acceptat alguns comentaris (tots favorables a la seua posició) i ha escrit un nou post sobre la mort de Gonzalo Anaya, el mestre republicà. Res no se sap dels comentaris amb un contingut més crític.

Una llàstima (per a ell).

Llengua: Unitat sí, però perquè?

Mireu el video. En un debat pre-electoral de les passades eleccions generals s’enfronten el representant d’Esquerra i el de CiU a Esteban González Pons. Per quin tema? Si, ho haveu endevinat, la unitat de la llengua.“Que catalán y valenciano son la misma lengua lo sabe usted y lo sabe toda la comunidad científica internacional” diu Joan Ridao (ERC). I no li falta raó. Tampoc quan el representant de Convergència li diu que científicament són la mateixa llengua. De fet, Pons ha dit moltes vegades que científicament i políticament són dos dimensions diferents. Però penseu que és eixa la manera de fonamentar i defensar la unitat de la llengua? Jo crec que no.

Mireu el video una altra volta i penseu quina conclusió poden traure els valencians que l’estigueren veient. No és un debat nou. De ben segur molts de vosaltres haureu tingut un debat paregut. Quan la defensa de la unitat del valencià i català es queda en un: Això és així!, és que anem malament. Molts anys amb esta argumentació i les coses estan així: segons l’estudi 2591 (any 2005) del CIS, un 64.4% dels valencians pensen que el valencià és una llengua diferent i diferenciada del català. Menys del 30% dels enquestats afirmen que és la mateixa que es parla a Catalunya i Balears. I ho mire i ho torne a mirar, i me faig una pregunta: ¿Què és més important, el que opinen els lingüistes del món o el que opinen els valencians?

No vaig a plantejar ara un referèndum per a que els valencians determinem la naturalesa filològica de la nostra llengua, sinó una cosa molt més complicada: reemmarcar la unitat lingüística. No només per a defensar-la amb uns altres arguments sinó per a passar de la unitat a la comunitat lingüística.

Començaré amb una afirmació que potser sone estranya, però que des del meu punt de vista és ben certa. La unitat de la llengua no és un fet immutable. No és un destí sagrat que ens ha marcat Deu i que per la seua gràcia divina sempre es mantindrà així, per molt que diguen o pensen. Una llengua pot separar-se en vàries. Ja ha passat en altres casos. Per què passa això? Per circumstàncies històriques, aïllament, o senzillament voluntat política.

Per tant, descartem l’argument de la realitat científica. No ens servix quan la voluntat política dels valencians pot decidir canviar això algun dia. Quin argument és el que considere més vàlid? El de la utilitat.

Perquè és una mateixa llengua? Molt fàcil. Perquè ens convé. Ens convé en quant a projecció exterior, en quant a defensa del seu status a Europa i a l’Estat Espanyol. Ens convé econòmicament perquè podem exportar els nostres productes culturals a Catalunya , a Balears o Andorra(com ha succeït per exemple amb el programa de Canal 9, Autoindefinits).

Si el senyor Pons vol considerar que el valencià només el parlen 3 milions de persones nosaltres volem que es cosidere oficialment que el parlen 12! Si vol un mercat xicotet nosaltres el volem gran. Si ell vol restar, nosaltres volem sumar.

Cal baixar a la realitat més pròxima. Sempre és millor argument un valencià que vol opositar a Catalunya que el que diga el filòleg de torn. Sempre és millor argument l’empresa que guanya un mercat que el dictamen de la Universitat de Munich.

Ara bé, una vegada sabem que volem la unitat. Una vegada pensem com fonamentar-la i defensar-la cal preguntar-nos. Quin tipus d’unitat? Però això serà un altre dia.

La importància d’un color

                      

 Ahir apareixia publicada a Valencianisme.com la següent notícia:

 

 L’assemblea del BES proposa al BLOC recuperar el color taronja

 

 I a mi açò em va alegrar, i molt. Al text s’expliquen els motius que dóna el BES per a fer esta proposta, i també apareixen els motius pels que, fa uns anys, esta corrent interna es van posicionar en contra d’eixe mateix color i a favor d’un altre, el roig. Els arguments que ha donat el BES a favor del taronja ara o a favor del roig fa uns anys, o els que puga donar jo ara, crec que poc importen en realitat.

 

Tal vegada algú puga pensar, que parlar de colors és banal o superflu, que és una qüestió simbòlica més, d’eixes que tant ens agraden als qui militem en el valencianisme. També hi ha qui veu açò com un nou “tomb” en la política del BLOC o com un “no saber que fer”, una evidència de que el partit està perdut i no troba el nord. Res més lluny de la realitat. Hui en dia les qüestions d’imatge són importants per a tots aquells que volen comunicar alguna cosa a la societat, i per suposat, per als partits polítics també. Pense que juntament amb el discurs, el treball de base i el carisma dels líders; la imatge és fonamental per a determinar l’èxit d’un partit. Per això el fet de que, els qui deien que no volien el taronja, ara el proposen en decisió assembleària em sembla més que significatiu.

 

Podria donar ací mil arguments de perquè estic a favor de recuperar eixe color, o millor dit, de perquè pense que mai es deuria haver abandonat. Podria dir que adoptar el taronja és un pas valent cap a la diferenciació del projecte; que és una mostra de que el BLOC vol liderar, i no confondre’s dins d’una barreja de sigles; podria dir que és la prova més fefaent de que es vol remarcar el motiu d’existència del partit, ser la casa comuna del valencianisme progressista, en tant que el taronja s’identifica amb la valencianitat. Podria dir que és un color viu i càlid, cridaner, atractiu per a la vista. Però sóc conscient de que dient tot açò puc trobar-me amb contra-arguments igualment vàlids i contundents: El taronja és un color de partit de centre; el taronja el gasta Convergència Democràtica de Catalunya, per tant adoptar-lo vol dir que volem apropar-nos a ells; el taronja és emprat per partits com Esquerra o Coalició Valenciana i ha estat utilitzat en el passat per el PP… Tanmateix, podria trobar arguments a favor i en contra de tots els colors, el roig indica progressisme i esquerra però es utilitzat pels altres dos grans partits d’esquerres (PSOE i EU). El blanc és un color neutre que inspira confiança i futur però és massa asèptic i podria ser entés com color de partit de centre. El verd és el color de l’esperança i de l’ecologisme, però dóna la imatge de partit purament verd i ens faria mimetitzar-nos amb IdPV. El blau…. bo, millor no diré res del blau. El que està clar és que tots podríem trobar mil arguments a favor i en contra del taronja. Del taronja i de qualsevol altre color. Per tant seria absurd que jo tractara ara de defensar este coloret des d’un punt de vista objectiu, donant arguments “racionals” amb la intenció de convèncer a algú.

 

Preferisc, per altra banda, donar la meua visió subjectiva, com a persona, com a militant del valencianisme polític i com a somiador despert. El meu color preferit és el roig, després el groc, després el negre. El taronja no figura entre les meues afinitats cromàtiques. Però recorde que fa temps, algú em va passar pel messenger l’adreça d’una pàgina web: Valencianisme.com. Per aquell temps, jo començava a interessar-me pel món del valencianisme, les circumstàncies i el poc que coneixia del tema, em feien pensar que hauria de triar entre “catalanistes” o “blaveros”, dos conceptes llavors difusos en la meua ment (tant de bo encara ho foren) , pensava que no em quedava més remei, si volia defensar la meua terra des de lo polític, que entrar a formar part dels “rojos” o dels “blaus” en una mena de guerra civil a la valenciana. I sempre recordaré el que vaig sentir quan la finestra de l’internet explorer es va obrir davant els meus ulls i el taronja va impregnar les meues retines. Simplement era perfecte! Taronja, com el tapiç de l’horta valenciana, com la barreja de l’or i la flama, un color que no indicava conflicte, no anunciava guerra civil, ni em demanava que triara bàndol, un color que només hem deia una cosa: benvingut, estàs en casa. Després amb el temps descobriria més coses sobre el color. Descobriria el paper que havia jugat en el tercer espai del BLOC, el partit que havia apostat veritablement per la convergència del valencianisme i la societat valenciana, descobriria a eixe BLOC “taronja” que deien havia existit, que va estar a punt de fer història a falta d’un grapat de vots, del taronja que havia servit per a que valencianistes de tot tipus segueren davant d’un ordinador a debatre els uns amb els altres i que altres valencians, com jo, que veníem de fora del moviment ens sentirem a gust i anàrem integrant-nos des de posiconaments de respecte i tolerància i amb molta il·lusió.

 

I a poc a poc, com si d’una antiga rondalla es tractés, el taronja em va captivar i es va convertir per a mi en un mite. Un mite que em parlava com la veu del tro a cau d’orella, que anunciava que era possible, que el valencianisme existia, que algun dia la llengua i els símbols, les denominacions, les fílies i les fòbies, no serien obstacle per al valencianisme, per a la unió dels valencians. Un mite que no jutjava ni tractava d’adoctrinar a un poble sinó que treia d’ell lo millor i ho plasmava en un color, un color càlid, un color viu, un color propi. Taronja era la mar que envoltava la Itaca dels valencians. Taronja era l’esperança d’un poble que algun dia aconseguiria ser lliure amb l’esforç de tots. El taronja, es va convertir per a mi en l’evidència cromàtica de que no tot estava perdut, que el camí només havia fet que començar. De fet, quan ara veig campanyes com la del YES WE CAN d’Obama, quan llig un article d’algun company valencianista tractant d’aportar llum entre tenebres o escolte alguna cançó de la Gossa Sorda que parla d’esperança, no puc evitar vore l’èpica que s’amaga darrere d’un lema, un text o una melodia, eixa èpica que converteix a les persones en herois, i als actes mundans en mites. I es que amb el taronja tinc la sensació de que tot és possible per al poble valencià, eixe poble sense el qual, sens dubte, el taronja seria només un color.

 

 

La CRISI ja està ací

Hui hem conegut les dades de l’atur del mes de maig i les coses no pinten bé. Per molt que la paraula crisi no aparega al vocabulari de molts dels nostres polítics i des de Moncloa s’afirme que amb el pessimisme no es crea ocupació, el millor que se pot fer per afrontar un problema -i greu com el que afrontem- és assumir-lo, analitzar-lo i posar-nos a buscar solucions.

Són molts els símptomes de la crisi. The Economist pronostica un creixemet de menys d’un 1% per als pròxims 2 anys, front el creixement de casi 4% que hem tingut estos anys. Això vol dir atur, molt d’atur. I ací, al nostre benvolgut País Valencià, som líders en la pujada de la desocupació segons ens conten tots els mitjans de comunicació hui.

Si, sabiem que este moment arribaria. Ho sabiem i ho vam dir. Però en política la gestió del temps és tan important com el contingut del missatge que vols trasmetre. I si a les passades eleccions la percepció era la del luxe, el creixementi el “progreso” (entenent progrés per destrucció del territori, bombolla immobiliària i malbaratament de recursos públics), ara la percepció és una altra, i així ho de assenyalen les dades del CIS a nivell estatal.

A més de la gestió del temps, és important el missatge. Que estem malament està clar. I caldria recordar que el valencianisme progressista ja ho deia ara fa un any. Però el missatge ha de centrar-se en una alternativa. Mesures a curt termini per afrontar les dificultats i unes línies per començar a construir un model econòmic alternatiu, a mitjà-termini.

Per això trobe molt encertat l’article del Secretari de Política Econòmica del Bloc, Rafa Beneyto, publicat fa uns dies al Levante-EMV. És un bon pas. Parla d’innovació, de recaptació i regulació fiscal per poder incentivar una economia de valor afegit. Parla d’educació, formació professional. Parla d’infraestructures necessàries i de facilitar els ara embolicats tràmits per la creació d’empreses. En definitiva parla de passar d’un país de rajola a un país d’emprenedors i innovació.

Beneyto també parla de la tardia reacció del govern valencià (PP). I podria haver parlat (però entenc que l’article s’hauria allargat prou) dels models que ens oferixen la resta d’opcions polítiques als valencians. Fem un repàs. El PP ens oferix una empresa de gestió d’esdeveniments pagada per tots els valencians. Ens oferix una política de gestió del pressupost sense cap contenció, un deute disparat que pagarem tots en algun moment. El PSOE té un model, esperem que ens ho explique Lerma (o el seu possible sustitut - Lerma 2.0, a.k.a Ximo Puig) algun dia. Fins ara, estan més preocupats per dir que no és culpa de ZP que d’oferir una alternativa. I EU segurament parle de pujar impostos i que l’Estat actue sense dir ni on ni com.

Hem de fer un esforç molt gran per comunicar esta realitat. El context, els models que ens proposen i l’alternativa del valencianisme polític. Perquè sinó encara ens culparan a nosaltres de la crisi. Ah no, si això ja ho han fet: acusar a Compromís de perjudicar el sector de la construcció per criticar la destrucció del territori (recorde la notícia pero no la trobe, si algú la té que la pose als comentaris).

En fi, com tantes vegades s’ha dit: It’s economy, stupid!

Cerdà, tens un problema

Agustí, esta és la primera carta que t’escric, i lamente fer-ho per a dir-te que tens un problema. Si, ara em mires amb cara d’estranyesa però prompte ho entendràs tot.

Resulta que el passat dissabte, vaig entrar al teu blog. Tenies una nova entrada amb el títol: “O la lluites completa o la destrueixes per parts” que vaig llegir amb interés. En ella, comparaves la situació a Euskadi amb el Pla Ibarretxe i la seua proposta de territorialitat, amb el concepte de Països Catalans com a nació que inclou entre altres el País Valencià i Catalunya. Deies coses com:

“El marc territorial nacional (els Països Catalans en el nostre cas) no pot ser una qüestió tàctica ni d’oportunitat política. O es reivindica en la seua integritat o es renuncia. I no depén d’uns o d’altres resultats electorals, ni d’uns indeterminats nivells de consciència nacional: És la nostra pàtria , i en tant que nostra, o la lluites completa o la destrueixes per parts.”

Tancaves el teu escrit amb una clara al·lusió al procés de renovació interna d’Esquerra, criticant directament a Carod Rovira… Entenc que la teua és una postura molt racional. No convé que tanquen l’aixeta de diners des del que tu anomenes Principat cap al projecte d’ERC al País Valencià. Potser per això dones suport a Puigcercós amb una frase al seu web: “Cap nació ha aconseguit ser lliure si abans no s’ha pensat i s’ha estimat… completa. Per això sóc Gent d’Esquerra.”

Així que com veus el primer que vaig pensar és que la teua postura era comprensible per als interessos de la vostra federació territorial. Però després vaig pensar un poc més sobre el tema i prompte vaig canviar de parer. La teua postura era comprensible, si, però no era coherent. Vaig començar a pensar en casos que em demostren que el marc nacional d’Esquerra no és altre que Catalunya (el nostre país germà i veí).

Amb les meues reflexions vaig deixar-te un comentari on feia unes preguntes. Te’l copie ací:

Com a punt de partida dir que no sóc ni votant ni simpatitzant d’Esquerra, sóc un nacionalista valencià, i per tant el País Valencià és la meua nació política.

Dit açò m’agradaria conéixer la vostra opinió sobre alguns temes que per a mí demostren que la nació d’Esquerra és Catalunya, el Principat, i que el discurs dels PPCC no el teniu articulat coherentment ni l’apliqueu on podrieu.

A vore…

1- Per què els diputats d’Esquerra votaren a favor d’una proposta d’Estatut que establia clarament que Catalunya era una nació? Referint-se en tot moment a l’àmbit territorial del “Principat”??

Si el “Principat” és una nació i el País Valencià no ho és… què sóm els valencans?

2- Perquè el programa de la candidatura de Gent d’Esquerra proposa: “Pactes Nacionals” quan parla d’acords dins del Parlament del “Principat”? Si la vostra nació són els PPCC.. no té cap sentit…

3- Perquè es defensa la selecció del “Principat” amb el lema: Una nació una selecció? No hauria de ser tan “Regionalista” -segons el vostre punt de vista- defensar una selecció del “Principat” com defensar-ne una del País Valencià?

Llavors, perquè no reclameu una selecció valenciana i sí reclameu una selecció del “Principat”?

Vinga, gràcies per l’atenció Salut!

Com veus no insultava a ningú al meu comentari. Per això em va sorprendre que, quasi una setmana després de deixar-te el comentari encara no l’hages publicat al teu blog. I és ahí on tens el problema.

Personalment tinc dos teories del que ha pogut passar. La primera és que o bé la persona que teniu encarregada d’aprovar comentaris o bé tu mateix, no ha fet bé el seu treball o s’ha quedat sense internet i per tant, no ha pogut publicar-lo. La segona és que els comentaris que no t’agraden no els publiques.

Siga la que siga la de veres, tens un problema en tots dos casos. T’ho explique;

Si al cap de una setmana no teniu la capacitat de publicar un comentari sobre un post es que no enteneu el concepte dels blogs i la política. El blog no ha de ser per a un polític un escenari on pujar, fer un mítin i sentir una ovació. És més be, una taula per a compartir amb milers de persones i parlar, sentir comentaris i crítiques, establir una conversa entre el ciutadà (siga simpatitzant, votant o no) i el polític. Pots preguntar-li a Enric Nomdedeu, Carles Campuzano, o fins i tot el president d’Extremadura si disfruten més escrivint els posts o llegint i responent els comentaris.

Si en canvi, la de veres és la segona teoria, no mereixes cap comentari. Seria molt trist que la “nació completa” que dius defendre no puguera sobreviure a tres senzilles preguntes. I molt decebedor que el concepte de comentari que tens siga el d’ovació i lloa i no el de crítica i opinió.

En fi, açò és tot,

Com et vaig dir gràcies per l’atenció Salut!

Prometre la Lluna… de València

Ximo Puig (socialista, valencià i lermista) va presentar ahir a Alacant la seua candidatura a la secretaria general del PSPV-PSOE de manera oficial. Entre les seues prioritats, en el cas de que arribe a ser escollit, situa la de “valencianitzar” la formació socialista. Com que els socialistes valencians no es claven en la designació del Delegat del Govern al País Valencià, que es du a terme des de Madrid, Puig reclama que Ferraz tampoc es clave en els procesos interns del PSOE valencià. A més, Puig afirma que per tal de fer palesa la valencianització del PSOE autòcton serà crític i reivindicatiu front al govern central, independentment de qui governe.

Puig pretén dotar a la seua formació d’un discurs valencianista, terreny on altres partits (incluit el PP) guanyen al PSOE per golejada, amb la intenció precisament d’arreplegar vots d’un sector de l’electorat que a dia de hui es trobaria còmode votant al PP “nacionalista moderado” de Camps o al BLOC.

No dubte de la visió estratègica i voluntat política del senyor Puig. Segurament si jo fóra ell i estiguera en la seua situació aplegaria a la mateixa conclusió, fins i tot, crec jo, en cas de que no tinguera un tarannà valencianista.

Però el cervell de Puig, amagat baix el seu particular pentinat, haurà d’anar més enllà de “açò és el que faré” per tal d’esbrinar la solució del vertader problema: “com ho faré”. Perquè clar, el senyor Obama, per exemple, pot prometre la Lluna si vol als americans però primer ha de guanyar dintre del seu partit i després guanyar les eleccions a la presidència dels Estats Units. En canvi, Puig, ho té un poc més difícil, i això que no aspira a tindre la Lluna, només a dotar de discurs propi al PSOE valencià. I clar, això són “paraules majors”. Si ens posem a fer símils, podríem dir que el PP és com la mafia, el BLOC com un casal faller i EU com una colla de frikis aficionats a les batalletes de rol de Warhammer. Però i el PSOE? el PSOE valencià és directament una casa de putes.

A ca Blanqueries, els ganivets van que volen, no es posen d’acord ni en el color de les cortines. Quan algú dona un pas en una direcció, els que tiren de la corda en sentit contrari tarden cinc minuts en fer una telefonada a El Mercantil Valenciano (EMV) per a criticar-ho a la premsa (Què bé s’ho deuen passar, per cert, els d’EMV). Uns miren a Lerma, altres miren a Císcar, altres es miren el melic i tots, absolutament tots, miren a Madrid esperant a que “la mare” resolga les disputes que “els xiquets” no són capaços de solucionar.

Per a recuperar la ciutat de València? candidata Alborch, vinguda des de la capital d’Espanya. Per a fer algo de profit a les eleccions estatals? (ja s’ha vist ja…) ministres i vicepresidenta per enviament express des de Madrid. Per a carregar-se a Pla? notícia inesperada de mega-reforma de cuina “y alicatado completo” a través dels mitjans de comunicació estatals de Madrid. Per a encapçalar la gestoria? que torne el senyor Lerma, de Madrid clar! Que surten dos dones joves i amb talent com Leyre Pajín i Etelvina Andreu? doncs a Madrid de cap, com Déu mana.

En altre ordre de coses, el PSOE valencià ha encetat ja el seu procés intern de “descomarcalització”, a partir d’ara per a ells: “tres provincias y una región: Valencia, Alicante y Castellón”.

Per tant, si Ximo Puig pretén dur a terme la seua “valencianització”, no només haurà de guanyar el procés intern de selecció, sinó que, a més a més, haurà d’unificar i reconciliar als Capulleto i als Montesco i a tota la colla de kamikazes interns; haurà de curar la “madriditis” i “centralitis” de l’organització amb una regeneració tan potent com impossible i, finalment, haurà de posar en marxa la maquinària pesada i, supose jo, reviscolar l’estructura comarcal… Sincerament senyors, crec què li resultaria més fàcil fer com Obama i prometre la Lluna.

I torna-li amb Compromís

El grup parlamentari de Compromís continua amb la seua espiral d’ocupar fulles i fulles i fulles de la premsa amb la seua crisi permanent. No vaig a parlar de l’episodi de l’altre dia perquè m’interessa ben poc, és una més de les “performances” de Glòria Marcos, sinó de com afecta tot este tema a l’acció política del Bloc a les Corts, i què solucions queden.

La societat en general, el que percep és que dos partits que anaven junts s’han barallat. Això ja no té solució. Ara bé, el que no es pot mantindre és una situació que invisibilitza qualsevol tipus de projecte, iniciativa, de qualsevol dels “bàndols” dins del grup parlamentari. I precisament perquè perjudica tant a EU com al Bloc, el primer que s’hauria de fer és buscar un acord, en línia amb el que proposava Morera, fer una mena de dos subgrups dins del grup parlamentari. Tot açò suposant que els dos volen evitar la situació de conflicte…que tampoc està clar.

El que està clar és que eixos intents per part de Morera d’arribar a una “entesa” amb EU no ha sigut possible. Ans al contrari. Pareix que Glòria Marcos busque el xoc, com a estratègia política. Ella sabrà perquè. Tampoc ens interessa… ens interessa que esta situació s’acabe, com més prompte millor.

El que es podria fer:

1) Proposar un acord, un reglament intern que garantisca la pau interna i el respecte a les diferents sensibilitats del grup parlamentari. S’ha d’oficialitzar i visibilitzar que són dos subgrups que treballen amb normalitat i sense conflictes.

2) Qui no accepte la necessitat d’establir un reglament intern (que haurà de ser negociat i consensuat), que siga expulsat del grup parlamentari.

Objectiu? Que 2009 i 2010 siguen dos anys amb el menor número possible d’obstacles per a l’acció política del grup. Són dos anys claus, els que sens dubte tindran una influència major en el vot dels valencians al 2011… i per tant cal canviar el xip. Parlem massa vegades de com rellançar el Bloc, què canviar per a que puga “créixer i arrelar” de cara al 2011… però no ens adonem que tot això serà inútil si continuem sent notícia pel culebró de Compromís.

Immigració. Què fer?

Bé, tanquem la trilogia sobre immigració i integració (I, II) amb unes propostes de línies bàsiques per a que el tema de l’immigració no siga un problema sinó una oportunitat. Bo, i comencem:

Regulació de l’immigració

Moltes persones creuen que com més durs siguen els requisits per a viure legalment a Espanya, més controlable serà l’immigració i més es desincentivarà als possibles migrants. Ans al contrari! El que provoca problemes és l’immigració com a fenòmen ilegal, i per tant, incontrolable, fosc, sense drets ni obligacions. Puc dir per experiència pròpia que els tràmits per a legalitzar una situació de residència són prou complicats i frustrants (manca d’informació, mal tracte d’alguns policíes, cues interminables). Si tanquem la porta a l’immigració legal, l’immigració serà ilegal, sense drets ni obligacions. És l’hora de triar quina porta volem que utilitzen.

Per evitar que el fenòmen estiga dominat per màfies i explotadors, s’ha d’actuar en dos processos simultanis: per una banda, un reforçament dels mecanismes de control a les fronteres (sobretot en els aeroports, porta d’entrada natural de l’immigració ilegal) i per l’altre, la ja comentada flexibilització dels requisits per a immigrar de manera legal. Una sense l’altre, no tindrà resultats.

A més, caldria impulsar que n’hi haguera una política comuna d’immigració a l’Unió Europea, ja que a efectes pràctics per al moviment de persones, des dels Acords de Schengen no existeixen fronteres dins de l’Europa comunitària.

Sistema Educatiu

El sistema educatiu ha de tindre com a prioritat, garantir als estudiants immigrants el coneixement de les llengües de la comunitat humana en la que viuen. Davant un model fragmentat en diverses línies cal apostar per un sistema més integrat que garantisca els objectius formatius establits a les lleis, i que evite la formació de “ghettos”. Així la distribució d’estudiants haurà de ser equitativa en tots aquells centres que compten amb finançament públic (incloent els concertats).

Al cas valencià, es podria simplificar el model fusionant les línies PIP (que no garantixen l’aprenentatge del valencià i per tant, van contra la llei d’ús i ensenyament) amb les PIL (dissenyades per a xiquets d’entorns familiars castellanoparlants).

A més, la Generalitat podria assignar unes quotes màximes d’estudiants estrangers per centre educatiu i obligar els concertats a no discriminar en la selecció d’estudiants.

Afavorir l’acceptació mútua.

El procés d’integració i d’acceptació a la nova realitat ha de ser bidireccional. És a dir, depén tant de la voluntat i dels esforços dels immigrants per integrar-se com de la predisposició dels locals a acceptar-los.

En este objectiu, té una vital importància l’educació que ja hem tractat en el punt anterior, així com una política de comunicació dels poders públics que afavorisquen el coneixement i la predisposició mútua. Ha de donar-se a conéixer que la principal causa de la immigració és el nostre benestar i la seua misèria, així com les repercussions positives que té este fenomen. Entorn de les conseqüències negatives, ha d’afavorir-se un debat obert a totes les veus de la societat (immigrants i locals) per a desmitificar distàncies insalvables que en realitat, no existixen.

Els immigrants han de veure reconeguda la seua aportació al nostre benestar, però també han de reconéixer l’esforç de molts valencians per acceptar canvis tan profunds en un termini tan curt de temps.

Evitar el ressentiment

La disponibilitat de quantiosos recursos per a destinar a la població immigrant no és sinònim d’èxit en la tasca d’aconseguir la integració. Bon exemple d’això és el cas de França on amb grans programes d’ajudes econòmiques específics per als immigrants no s’ha aconseguit més que crear en les “classes populars” franceses una espècie de ressentiment davant els quals ells creuen “privilegiats” des del poder. A Espanya, potser podem trobar eixe mateix sentiment dirigit cap a la comunitat gitana que també s’ha vist beneficiada (o almenys, eixa és la percepció que es té) per programes d’este tipus.

Està clar perquè, que este tipus de maneig dels recursos no afavorix a la integració dels immigrants, encara que potser alleugen certes urgències socials en eixos grups socials. L’objectiu ha de ser resoldre eixes urgències en el marc d’una política de benestar general (en el nostre actual Estat hi ha un ampli marge per a fer-ho) evitant crear així una percepció de greuge comparatiu en els sectors més necessitats la població local.

A més, cal incidir en que bona part de la viabilitat del sistema de benestar actual i futur recau sobre la població immigrant.

Planificació urbanística intel·ligent

L’ordenació dels espais urbans ha de tindre en compte el fenomen de la immigració. És impossible la distribució equitativa dels immigrants entre tots els barris d’una ciutat, però ha d’evitar-se la concentració massiva en algunes zones.

Per descomptat, el cas de la Ciutat de València no és equiparable a la de París i els seus suburbis, encara que és hui, mentres vivim una expansió urbanística sense precedents quan s’ha d’aprendre de la situació d’altres ciutats, i evitar cometre l’error de concebre els espais de vivendes com a blocs aïllats de les ciutats. Una adequada xarxa de transports públics, i una política destinada a evitar la degradació d’algunes zones de la ciutat poden ser ferramentes per a evitar l’aïllament de poblacions suburbanes o la fugida dels “locals” dels seus barris.

Seguretat

La por de la delinqüència i la relació d’esta amb la immigració ha sigut el germen de moviments racistes i xenòfobs al voltant d’Europa i és sens dubte, una qüestió que ha de tractar-se amb urgència.

La població estrangera, i en especial alguns grups, patixen sovint les generalitzacions dels mitjans de comunicació i d’alguns grups polítics que generen alarma social i rebuig del “alié” entre la societat. Una bona solució seria utilitzar una política de “tolerància 0” enfront dels que mantenen reiteradament conductes delictives. Els immigrants no mereixen ser despreciats per la seua culpa, i segurament serien els primers a recolzar que els que no desitgen conviure dins de la llei (i que ho han demostrat per delictes greus de manera reiterada), siguen expulsats després de complir condemna. No ha de confondre’s la delinqüència amb la immigració, i eixa seria una bona ferramenta per a deixar les regles clares i desmuntar discursos xenòfobs i racistes (per cert, tolerància 0, també, amb les agressions i discriminacions d’eixe caire).

A més, si s’aposta per una política de seguretat de proximitat és important comptar amb la població immigrants en els entorns on tinguen més presència, ja que patixen molt més l’inseguretat que el personatge racista que viu en un barri tancat amb seguretat privada.

Participació política

Sóc l’únic que veu un poc injust que una persona que mai ha viscut a una ciutat puga votar al seu alcalde i que en canvi, aquell que porta anys i anys vivint ací, patint els mateixos problemes que tots no puga fer-ho?

Així que, és important plantejar que aquells immigrants que ja porten un temps raonable residint entre nosaltres puguen participar políticament en igualtat de condicions. Així els partits es veuran obligats a sentir les seues opinions, i traslladar-les allà on s’ha parlar de convivència (les institucions).

Una immigració regulada i més flexible, un sistema educatiu integrat i que no discrimine, l’acceptació mútua, una política de benestar que no fomente el ressentiment, una planificació urbanística intel·ligent, una política de seguretat de tolerància 0 i proximitat, i un espai comú de decisió política, són algunes de les línies que es poden prendre per a que el fenòmen de l’immigració siga positiu, ara i dins de 20 anys.

Immigració. Models davant les diferències.

Bé, com ja vaig avisar, este post anirà sobre models d’integració. Deixarem per a un altre post -no m’agraden els posts massa llargs- els exemples de propostes sobre política d’immigració, integració, etc…

Abans de res, podriem dir (simplificant la realitat, com sempre) que n’hi ha tres visions sobre cóm tractar amb les diferències entre els nouvinguts i els “locals”. N’hi ha una posició assimilacionista, que defén l’idea de que els immigrants han de deixar a banda l’exteriorització de les seues cultures i assumir com a pròpia la local, sense que esta es veja modificada o condicionada en cap cas. Caldria una política molt activa (i dubte que puga ser implementada amb èxit amb métodes d’un Estat de dret i democràtic). Sol ser defensada per grups de dreta o extrema-dreta.

Després tenim la visió multiculturalista que està centrada en un garantir un model on cada grup d’immigrants puga conservar intactes els seus costums, tradicions, i resta de la cultura. És la posició defensada tradicionalment per l’esquerra. Per aplicar este model, només cal una política d’espectador per a vore com se desenvolupa l’escenari de la multiculturalitat.

Jo afegiria un tercer model, que és el que més m’agrada, i és l’interculturalista. Barreja la posició activa del primer model, i la garantia de poder conservar arrels del segon. No cal renunciar a res, només cal un espai compartit on tota la societat puga establir un diàleg, una interacció cultural que permeta l’enriquiment mutu. No vol dir ni que els locals s’adapten als que venen de fora ni que els de fora perden la seua cultura. Per tant és necessaria una política activa, un consens per la convivència fundat en valors de ciutadania, una actitud de respecte davant la diferència i una voluntat per conéixer altres maneres de viure.

Potser tot açò sone a paraules buides, però imagineu que sou un immigrant argentí i pots triar per a viure tres ciutats. En una no te deixen entrar als parcs si no portes un carnet que acredite que has assumit la cultura local; és la ciutat assimilacionista. En l’altra, no tens problemes perquè n’hi ha un parc per a latins, un altre per a europeus de l’est i un altre per a locals; estàs en Multiculturàlia. I en l’última ni una cosa ni l’altra, compartixes parc, i veus als iaios beguent orxata, mentres tu beus “mate“. Els parles de l’història i ús d’eixa beguda a la teua terra. Ells et conviden a orxata. T’agrada més, més dolceta, encara que el teu xovinisme porteño no te deixa reconéixer-ho. Parlant, descobrixes que ells juguen tots els diumenges al Truc, i tu t’has passat hores i hores jugant al truco. Estàs en la Ciutat en la que m’agradaria viure. Una ciutat intercultural. Val, alguns pensareu que el tema dels parcs és una burda simplificació, però com a metàfora servix, no?

Ara, a quin model respon el contracte proposat per Blasco? Depén del contingut, que encara desconeixem. El que sí que sabem és que no ha sorgit d’un diàleg fructífer amb col·lectius d’immigrants, i que no ha comptat amb participació ciutadana. Així que haurem d’esperar per a vore si és sobre els valors culturals valencians com alguns han dit, o sobre allò recollit a l’Estatut i Constitució, com han dit altres.

El pròxim fascicle de la sèrie tractarà sobre les línies que jo introduiria en la política migratòria….així que, ministres, secretaris d’Estat i consellers…estigueu atents!!!

Post relacionat: Integració amb contracte