Vicent Sanchis i el Congrés del BLOC

Vicent  Sanchis, periodista valencià i ex-director de l’AVUI  em sorprén cada dia més.  Fa un temps es limitava a dir-nos a la resta de valencians allò que som o deixem de ser, que no és poc!. Ens va mostrar el camí cap a la salvació: “no pots ser valencià sense ser català”… només caldria afegir un efecte d’eixos de televisió després d’un bon acudit: purumpumpushhh. Després, deixava clar, per a tranquilitat de tots, que els catalans sí que podien deixar a banda la valencianitat. Per a ells, ser  només catalans els podia apanyar.

Ara, en canvi, ha deixat eixos debats de caire més filosòfic i ha entrat de ple en l’actualitat política valenciana, però sembla que tampoc és el seu punt fort. En primer lloc, qualifica de “filtracions” el fet de que la ponència haja estat publicada des del primer dia a la pàgina web del BLOC. Això diu poc (o molt, segons com es mire) d’un periodista.

Però cal reconéixer-li alguns mérits. I és que. tot i enterar-se de la ponència del BLOC per La Vanguardia, ha sigut capaç d’escriure dos articles en quatre dies dedicats a este tema. El primer es diu “Renunciar és sumar?”, on bàsicament com a periodista renuncia a demostrar que està ben informat. El segon, “D’un país que no anem fent” conjuga un títol tret del gran Raimon i algunes cites de Fuster per a certificar la mort del valencianisme polític. Poc original, certament.

Em costa contestar a certes coses que diu. Més per cansament que per altres motius . Havia pensat en fer un joc de paraules, en dir-li que renunciant a ser una força de govern renunciem a moltes altres coses que de segur (espere) ell també s’estima. Renunciaríem modernitzar el País Valencià, fent-lo un país més lliure. Renunciaríem a assegurar el futur de la llengua, a conservar i gaudir del nostre territori, a canviar els barracons per centres ben finançats, o passar de la rajola al I+D+i.  I podria continuar fins l’extenuació, però no sé si paga la pena.

També havia pensat en enllaçar el post sobre les Renúncies que va escriure Amadeu… o acabar sentenciant, amb un altre joc de paraules, que gent com ell i amb eixes actituds, de ben segur que “no anirà fent país”, però que almenys, per solidaritat esquerrana, ens deixe el camí lliure als que sí que l’anem fent (o com a mínim, ho intentem).

Però he arribat a la conclusió de que tot això seria inútil si no faig una cosa abans: demanar-li que abans de disparar i certificar la mort del valencianisme (això si, còmodament i a distància), se llija les ponències i si té algun dubte, investigue per la viquipèdia (per exemple, l recomane esta referència sobre l’himne). Almenys serà un periodista que es documenta abans de “disparar”.

Consens

Si heu vist la tele, sentit la ràdio o llegit la premsa estos dies segur que vos haureu trobat amb la paraula “consens” per tot arreu. I és que als 30 anys de l’aprovació de la Constitució Espanyola als mitjans els agrada parlar del seu tema estrela: la transició, els pares de la Constitució i el “consens” com a rerefons de tots els obstacles que se superaren per consolidar el pas d’un règim autoritari a un democràtic (que servidor voldria més democràtic, tot siga dit)
I no és només enguany. Com bé s’apunta a Geografía Subjetiva n’hi ha una sèrie d’efemèrides relacionades amb la transició que inunden any rere any l’atenció mediàtica. L’any passat feren 30 anys de les primeres eleccions de la restauració democràtica, al 2006, 30 de la llei de reforma política i al 2005, 30 de la mort del dictador.

Però jo volia parlar sobre la constitució i el consens, que és el que està d’actualitat. Des de la meseta mediàtica, troben a faltar el consens del 78, però fan un exercici d’hipocresia evident quan l’apliquen a casos concrets. L’altre dia en un debat parlaven de les reformes constitucionals, i sembla una opinió prou estesa la de modificar el títol VIII de la Constitució, aquell que parla de l’Autonomia de les nacionalitats i regions que integren l’Estat. I en quin sentit? Sembla evident, per protegir les competències de l’Estat… alguns, com sabeu, plantegen fins i tot la re-centralització de competències com ara la de l’Educació.

I quin requisit posaven? El consens. Però, que vol dir consens per a ells? PP i PSOE.

Els basta. “Pa què més?” I és que el consens el carrega el dimoni. Que ens ho diguen als valencians quan el consens valencià del 151 fou diluït al del 148 “por obra y gracia de Guerra y Martorell”. O quan el consens valencià aconseguit a Benicàssim al 82 fou substituït pel consens de ponent (un consens que a tots alcança, com el mal d’Almansa).  I que dir-vos del consens de 2006 entre Camps i el xic este que encara és diputat… Pla?

El PP i el PSOE no han de lluitar per aconseguir cap consens perquè ja el tenen. I els valencians ho patim dia rere dia. La seua voluntat de mantindre’ns sense veu, sense capacitat d’influir a Espanya o Europa, té unes conseqüències que tots coneixem. Una societat democràticament poc activa, uns comptes que no ixen tot i ser més pobres que la mitjana espanyola, un territori que destrossat, un atur que creix com l’espuma després d’haver-ho apostat tot al model de la rajola. PP i PSOE, PSOE i PP, i el seu “consens ” que ve dictat directament des de Madrid.

Caldrà lluitar per trencar eixe consens que tant ens perjudica i construir des d’ací, un nou consens: el consens valencià. I el valencianisme té un paper fonamental en esta qüestió. Ser el motor i volant d’este consens. Però per a ser-ho cal tindre una força que hui dia no en tenim. Caldrà doncs, marcar una fulla de ruta i triar un equip adequat per aconseguir-ho. A vore, espereu…. si és que tenim un Congrés ací al girar el cantó!… Un bon moment per començar, no creieu?

Declaració Valencianista. Tan lluny i tan a prop.

Com sabeu, este mes de novembre, el valencianisme commemora el 90 aniversari de la Declaració Valencianista. Una cita molt coneguda d’Alfons Cucó i que Pere Fuset reproduïx al seu blog quan parla d’esta efemèride deia que “Paradoxalment, les èpoques més recents de la història valenciana resulten molt menys conegudes que alguns trets de la València medieval.[..] probablement aquest fet no és cap casualitat.” I no, no és cap casualitat. I sobretot, no ho és quan el valencianisme està emmarcat dins d’eixa història recent i ha sigut un actor important que ha determinat el que som hui.

La part positiva d’eixe desconeiximent és el redescobriment. És quan els valencianistes ens retrobem amb la nostra història com a moviment, aquella que va des de els primers compassos del Segle XX, fins als nostres dies, i l’assumim sencera, amb els seus moments dolços i agres, amb els seus èxits i fracassos, i ens permet, tot plegat, vore amb una certa perspectiva històrica l’anhel per un país millor.

Si 1902 i Faustí Barberà són assenyalats com el punt de partida del valencianisme polític, és 1918 any de la publicació de la Declaració Valencianista la prova més contundent de la seua maduresa com a projecte. I per tant, este aniversari no podia passar debades.

Així, la nit de dimecres, un centenar de valencianistes varem estar presents en un acte promogut i organitzat per l’ACV Tirant lo Blanc i el CAV Faustí Barberà. Un acte on es podia respirar una pluralitat que feia goig amb un significat ben evident i senzill alhora: que tots mantenim eixa declaració com a un referent ineludible per explicar el que som i el que volem.

Tot i l’antiguitat, la declaració planteja un projecte fet amb instruments que ens poden servir en l’actualitat. És una declaració allunyada de maximalismes però amb les coses clares, i disposada a oferir un projecte assumible a tots els valencians. Combinant intel•ligentment el desig de transformar la realitat amb la convicció de que eixa transformació ha de ser possible i realitzable.

Des d’ací i després de decidir no estendre’m massa en este post, perquè sóc capaç d’enrotllar-me més que una persiana, només puc fer dos coses. En primer lloc recomanar-vos la lectura del llibre que l’ACV Tirant lo Blanc ha editat per a l’ocasió (i que encertadament ha posat a disposició de tots els internautes).  I en segon lloc esperar que les lliçons del passat, aquelles que ens ajuden a avançar, ens siguen útils. El recentment signat “Manifest per un compromís polític valencianista” és un primer pas. Esperem, com afirma Enric Nomdedeu, que en la celebració del centenari puguem celebrar l’encert d’un camí que ja haurem recorregut.

Valencians sense conflictes

 

La història de la meua familia és prou curiosa. Per part de pare pertanc a una nissaga de republicans d’esquerres. Pocs hi ha que no hagen votat sempre al PSOE o a Esquerra Unida. El meu besavi Vicent va lluitar pel bàndol republicà a la Guerra Civil d’Espanya. Per part de mare, la cosa és ben diferent, el meu besavi José María va ser alcalde d’un poble de l’Horta (que hui és ja pedania de València) des que va acabar la guerra fins que va morir. Era carlí, segons diuen. A la familia de ma mare, no hi ha quasi ningú que no haja votat sempre al PP, i els que no ho han fet sempre és perquè abans votaven a Unió Valenciana. Ma iaia era de les que deien (ara ja la pobra diu poca cosa) que Franco era un sant. Mon pare sempre diu d’ella que era “més papista que el Papa i més franquista que Franco”.

Com és d’imaginar, els meus pares evitaven juntar a les families, sobretot als membres més polítics d’ambdues cases. I si ho feien, pregaven perquè ningú parlara de l’última decisió de Suárez, del rei o del PSOE de Felipe.

Enmig de tota eixa barreja, i d’eixes “dos ànimes” hi havia un personatge que destacava, precisament, per passar desapercebut. Eran mon iaio Vicent. Quan als dinars sorgien temes polítics i mon pare començava a bregar amb els meus oncles, ell seguia menjant en silenci fins que al final assenyalant el televisor deia: “Xé calleu, que van a parlar del València!”- Eixa fórmula sempre li donava bon resultat. Mai recorde haver sentit a mon iaio parlar de política, això sí, quan li preguntaven directament sempre amollava alguna de les seues animalades. Recorde una vesprada de diumenge on el tio Salvoret, tractava de convéncer a la meua avia de que els seus nets el que estudiaven a l’escola no era valencià sinó català – “Mos volen fer creure que es lo mateix! i damunt mos furten la cultura i se volen quedar en tot lo nostre! Vicent, i tu no dius res? que te pareix, els catalans?” A lo que mon iaio va respondre: “Jo encara no he vist a cap català furtant res, Salvoret, això sí, valencians burros i pesats, un cabàs”.

Mon iaio, de jove, tots els dies es creuava l’albufera en barca, perxant perxant arribava als camps d’arròs del Perelló, que eren de son pare, a faenar. De més major tenia també tarongers.  La seua dieta bàsica era l’arròs: arròs caldós, de perol, amb fesols i naps, al forn, de paella… De postre taronges i cacauets, i en estiu meló d’alger. Mai va parlar altra cosa que no fóra valencià. No sabia parlar castellà, la qual cosa li va costar més d’un disgust davant del metge, el retor, el notari o la Guàrdia Civil.

Una vesprada, quan jo no hi tenia més de 10 anys, estavem tota la familia a sa casa, feia mal oratge, havia plogut, però de sobte va eixir el sol. Al menjador, els debats sobre política bullien, la tia Carmen i mon pare discutien sobre el passat comú de valencians i catalans, sobre el mossarab i sobre el penó de la conquesta. Mon iaio em va mirar i em va dir: “Vols que anem a passejar per l’horta i a agafar caragols?”

Quan ja haviem recorregut un bon tros i ja duia jo mitja bossa plena de caragols “moros”, mon iaio em va dir: “t’has donat compte que els nets del tio Salvoret i la tia Carmen parlen tots en castellà?” “Sí”- vaig dir jo- “i t’has donat compte que dels teus cosins, i dels teus cosins segons, per part de pare i per part de mare, tu i ta germana sou els únics que parleu valencià?” “Sí”- vaig repetir- “però iaio, si tots els majors parlen valencià, per què els parlen en castellà als xiquets?” Mon iaio es va quedar callat, i mirant un camp de carxofes em va dir: “mira, veus els camps? veus els hortets de la tia Consuelo allà al final? veus la séquia que hi ha enmig? veus més avall l’alqueria de Tronaes i la de Paco el Rull?” “Sí”- vaig respondre de nou. “Pos això és València, ací has nascut tu, ací creixen les coses que menges i brolla l’aigua que beus. València no necessita salvapàtries ni polítics, necessita llauradors que la sembren i la facen florir”, “iaio, tu a qui votes?” “jo? a qui diga t’abuela fill, a qui diga t’abuela“.

 

Estic convençut de que si no fóra net de qui sóc, no seria qui sóc hui. Mon iaio mai va ser nacionalista, mai li va interessar la polítca, malgrat això, en cada cosa que faig relacionada amb el valencianisme, el tinc present. Tant de bo, algun dia València compte amb un exércit de llauradors que la facen florir. - Vicent. Llaurador valencià.

Som Valencians. Som País.

 

Som Comunitat. Això resa la nova campanya del PP valencià (sí, sí, no m’eganye, tot i que la campanya siga de la Generalitat Valenciana, crec que el que ningú pot negar, després d’haver-se mirat ben bé la campanya de dalt avall, és que ens trobem davant una autèntica onada de propaganda partidista). De l’assumpte ja ha parlat Taronget, també ho fa Carles Chovi al seu blog i estic segur que encara se’n parlarà molt més. Almenys eixa és la (vana?) esperança que hem queda. Puix després de vore el silenci sepulcral que es deixa sentir a les fileres de l’oposició, tot apunta a que més d’un encara està fregant-se els ulls o torcant-se la baba.

“Ma que són llestos estos del PP!”- això deia mon pare hui en el sopar- “Just quan acaba de passar el congrés del PSOE on han decidit mantindre les sigles de PSPV, nyas coca! Som Comunitat! i el PSOE valencià novament fora de joc, mirant d’emponar-ne alguna”. Doncs sí, tota la raó que té l’home, el PP té eixa capacitat, eixa gràcia innata, eixa solvència quasi divina de deixar a tota l’oposició amb la boca oberta i, efectivament, fora de joc. “I el BLOC que diu de tot açò?”-em preguntava tot seguit l’home, mentre a mi se m’ennuvolava el seny i se m’agrava el sopar. “Pasapalabra, papà, pasapalabra“.

Després de rumiar-ho molt he aplegat a una conclusió prou dràstica: Ja n’hi ha prou. Ja n’hi ha prou en molts sentits. Ja n’hi ha prou de deixar que el PP acapare el discurs de futur i de progrés, ja n’hi ha prou de mentides i manipulacions, i sobretot, ja n’hi ha prou de que el PP, a cada pas que dona en el seu camí cap a la més alta de les glòries (eixes que mai dubtarà en ofrenar a Espanya) només trobe davant d’ell un tapis de flors brindat pels seus adversaris polítics.

Mentre el PSOE resol les seues picabaralles internes, mentre EU diu que no a tot, mentre el BLOC no diu res, el PP de Camps ven la moto (la harley davidson, diria jo) dia rere dia, notícia rere notícia, campanya rere campanya, mentida rere mentida. Investit pel poder atorgat per les urnes, amb la confiança que té en si mateix fruit de la seua llarga experiència, amb la seguretat i el saber fer que li proporcionen els seus estrategues i el control sobre els mitjans de comunicació el PP valencià ha aconseguit ser El Partit, l’únic, el que té resposta per a tot. El que té la capacitat de donar solució a problemes que ell mateix ha inventat i que té la gràcia d’amagar els problemes que de veres existeixen. És el partit de la dreta, del centre, del progressisme, del conservadurisme, del catolicisme, el partit dels espanyolistes, dels valencianistes, dels cosmopolites, és l’únic partit que té un projecte sòlid i fiable que oferir a la ciutadania, i si no és així igual té, primerament perquè fan creure que sí el tenen i en segon lloc perque fan creure que ningú més el té.

Bé, dit açò crec que va sent hora que des d’alguna butaca del teatre on fa anys que es representa el “Sainet de la Comunidad de las Maravillas” algú alce la veu, i reaccione. Tal vegada necessitem un Neo en forma d’alternativa política, que ens ajude a eixir del “Matrix” Popular però a la vista de que fora del PP fa la impressió que només hi ha desert, haurem de seguir esperant l’arribada de “l’elegit” i fent a títol individual el que bonament puguem.

“Som Comunitat, Som CV”. Resulta curiós observar com a ningú l’importa ni dins ni fora de terres  valencianes, que ésta siga l’única comunitat autònoma de l’Estat que no té nom propi. Nosaltres no tenim oficialment un substantiu que ens identifique, no som València. Tampoc tenim un nom que faça justícia a la nostra història, no som Regne de València. Com a traca final tampoc tenim un nom modern que faça referència a l’existència d’una col·lectivitat humana amb lligams i projecció pròpia, no som País Valencià. Nosaltres, per contra, ens definim com a Comunitat Valenciana, composició amb la es que podria fer referència a qualsevol altra “regió” de l’Estat: comunitat andalusa, comunitat catalana, comunitat madrilenya. Som la terra sense nom, els oblidats per ells mateixos, és com si a l’hora de redactar els estatuts d’autonomia, l’Estat espanyol haguera passat llista, com si d’un mestre d’escola es tractara, i a la pregunta de: valencians? ningú haguera estat allí per a respondre: “presents”. Però bo, quina ocurrència parlar d’este tema ara, quan ja han passat anys i any d’aquella fita, i “Comunitat Valenciana” és ja el nom consolidat d’esta terreta nostra. Segur? Bo, molts dirien que sí. Jo dic que no. Quan alguna cosa, té un nom, els demés no tenen problemes per a anomenar-lo. Per tant, jo dic, que la terra, el país dels valencians no té nom. Només això pot explicar com la Generalitat Valenciana amb una campanya que tampoc té nom, i si el té és massa inapropiat per a dir-lo en públic, s’atrevix a “mutilar” i “extirpar” l’única paraula que encara donava algun sentit al desgavell: “valenciana”. No és novetat si dic que des de fa temps, expressions com “la comunitat” o ”la nostra comunitat” han anat desplaçant a casa nostra el no-nom oficial, i esta campanya és el remat central. Tampoc s’aclarixen fora, que ens unflen a “levantinos”, “comunidad de levante” i ”levante español” a cada moment. Si a açò li sumem el fet que fins i tot des de les nostres institucions (no m’atrevisc ja a dir “valencianes”) es fomenta i s’eixampla el provincialisme sense mirament amb expressions com: “els alacantins, els valencians i els castellonencs” la cosa ja es torna insuportable.

Així ens trobem que sembla ser que el poble valencià com a tal ja ni tan sols té cabuda en el model que des d’ací i des de Madrid es potència. Ara, haurem de conformar-nos amb ser “comunitaris”, “levantinos”, “extra-radials” o busca qui t’ha pegat.

Hi ha qui opina que la qüestió del nom és relativa, que lo important és que amb este tipus de campanyes el PP està generant un sentiment de “valencianitat”, jo pense que s’equivoquen. El PP amb esta campanya està generant un bossa de fidels al projecte popular, i en tot cas una via per tal d’articular les possibles demandes conjuntes de “las tres provincias” sense risc de que eixes “tres provincias” se n’adonen de que, en realitat van ser, són i podrien ser, alguna cosa més enllà. Perquè l’il·lusió generada, els miratges, l’orgull de convertir-se en la Dubai del mediterrani, no tenen com a referent al poble valencià, sinó al Partit Popular de la Comunitat. I quan els vents bufen en altra direcció, quan enlloc de un “Camps valencianista” topetem amb un “Clon de Zaplana espanyolista”, tota la maquinària popular reorientarà el seu discurs i enfatitzarà l’espanyolitat, el conservadurisme o el progressisme, segons la seua voluntat. Són els avantatges de ser El Partit, és l’avantatge de ser el PP valencià. I tota eixa energia positiva, tot eixe sentiment i eixe orgull giraran en companyia del penell popular, i si el valencianisme algun dia guaita el cap i tracta d’apropiar-se d’eixa “corriente en chorro“, el PP traurà a relluir el seus: “levantinos” i “comunitarios”, els seus “alicantinos, valencianos y castellonenses” i la discòrdia estarà servida.

Per tant, baix la meua opinió, el camí del valencianisme ha de ser independent d’allò que facen populars o socialistes. Nosaltres, el valencianisme polític, hem de bastir el nostre propi projecte, hem de ser l’alternativa a la “Comunidad de las Maravillas”, hem de ser “el país dels valencians”, hem d’oferir un nom, uns símbols, una estructura, un projecte, unes reivindicacions concretes i “treballar, persistir i esperar”, perquè el resorgiment identitari del nostre poble “sinó és fet per nosaltres, serà fet contra nosaltres” i deixe ja de citar.

El valencianisme, hui més que mai necessita unitat d’acció. I acció, molta acció. No podem quedar-nos callats, muts, bocabadats, davant la capacitat de la piconadora popular, si ells són Comunitat, nosaltres som un poble, un país, una nació. Si ells venen fum amb el “som il·lusió” i el “som futur” nosaltres haurem de carregar-nos d’il·lusions i dissenyar un futur diferent al seu, oferint als valencians una alternativa digna, que no passe pel provincianisme, ni per l’espanyolisme despersonalitzador, l’alternativa valenciana. Perquè no podem callar, perquè no podem deixar passar cap tren, perquè Som Valencians. Som País.

Som…la polla

Vaig a començar este post demanant-vos disculpes per l’expressió del títol. No ens agrada caure en vulgaritats, però és que l’ocasió s’ho mereix. I és que la Generalitat Valenciana ha començat una mega-campanya publicitària (i no, no l’han pagat de la seua butxaca) amb el leiv motiv: “Som CV” o directament: “Som Comunitat” (com sabeu, algun dia deixarem de ser valencians i passarem a ser “comunitaris”, com els futbolistes).

Des del meu punt de vista, amb esta campanya,  s’enceta la llarga campanya electoral del 2011. És una campanya on s’expliquen els “èxits” del govern Camps en les seues àrees. De fet, l’altre dia vaig vore un autobús amb un cartell enorme que deia: “SOM CV. Tenim les millors instal•lacions educatives d’Espanya”. Quina poca vergonya, de veres. Supose que no tindran prou amb Canal 9 i ho han fet per a que aquells que fem ús del zapping quan comencen amb el NODO no puguem escapar-nos. En perseguixen amb les falques radials, spots televisius, marquesines al carrer o cartells publicitaris als autobusos o tramvies.

Podrien argumentar que una societat necessita autoestima. Necessita saber que és una col•lectivitat amb un determinat potencial, i estes campanyes podrien servir per a això. En part, estic d’acord. Però ja fa temps que l’autoestima dels valencians ha deixat pas a la vanitat, l’arrogància i l’autocomplaença dels nostres governants.  Tot ho fan bé, i per tant, votant-los, tot ho fem bé. Som el centre de l’univers i el món ens té enveja, per això de tant en tant ens critiquen l’urbanisme des d’Europa, o les dades oficials assenyalen que som líders en fracàs escolar o creixement de l’atur i cuers en ús de les noves tecnologies. Però en el cap dels valencians ressonarà el missatge que Camps vol fer-nos creure: som la polla. I per tant, no cal canviar.

9-O: Crònica d’un gran matí

Vaig a començar este post amb un advertiment. Si el que busques és llegir una crònica de com des d’una balconada es desplega una bandera, no estàs en el lloc adequat.  Ni tan sols per a llegir una opinió al respecte. Ja n’hi haurà temps per a parlar sobre això, però vull que el primer post sobre els fets del 9 d’Octubre de 2008 siga sobre els meus companys i companyes.

I és que, per segon any consecutiu, el BLOC JOVE, juntament amb simpatitzants, i membres d’altres formacions, varem participar de l’acte oficial del nostre Dia Nacional que es celebra al Cap i Casal: la Processó Cívica. I ho ferem darrere d’una pancarta que resumia molt bé el nostre esperit: Construïm el Valencianisme. No és una construcció d’eixes que destrossen el nostre territori i embruten el paisatge, sinó d’eixes que cimenten les possibilitats d’un moviment necessari per al nostre país i la seua gent.

Els preparatius foren molts, la primera prioritat, com sempre, la seguretat. Enguany decidirem (després d’un intens debat, això si) fer una convocatòria apartidista, perquè ens constava que membres d’altres partits volien participar. Com a garantia posàvem unes condicions que tot aquell que vulguera participar hauria de complir. L’idea era la de continuar el camí mamprés l’any passat: fer una participació constructiva, consolidant així la presència del valencianisme polític a la processó. Amb les idees clares: no compartiríem pancarta amb qui no anara amb eixe esperit. Finalment i afortunadament, podem dir que eixa premisa es va complir.

Després de la nit del 8, amb marxa cívica, concert, i pluja torrencial de camí a casa inclosa, el despertador havia de sonar vàries voltes abans de que li fera cas. Senyeres, cutre-megàfon per si s’oblidaven de l’altre i anar cap al lloc de convocatòria on m’esperava una grata sorpresa. Des de lluny ja es poda vore un bon grapat de gent, cosa que m’alegrà molt. Si l’any passat podíem parlar de 15 o 20 persones que participarem, enguany la xifra estava en 40 (exactes i després de fer el recompte una vegada dins).

I per començar algunes notes per a recordar. Com rebre amb un “Morera President” el pas del secretari general del Bloc que es va acostar a parlar amb nosaltres, o l’alegria de vore com la senyera gegant que despenjava Unió Valenciana portava una estrela.

Una vegada dins de la processó, podem dir que degut a la nostra posició dins de la marxa (lluny dels grups nacionalistes valencians -com l’any passat-, i entre dos grups representants de l’odi més inhumà) varem tindre una dosi addicional d’adrenalina. Però com l’any passat, a cada pas podiem vore gent que ens aplaudia, que s’alegraven de la nostra presència. Potser gent que ha anat anys i anys a la processó sense trobar a qui esperava trobar. Potser gent que es felicitava de que el nostre valencianisme puguera gaudir de la celebració oficial. No ho sabem, però ahi estaven, posant el color davant l’obscuritat del insult i la intolerància.  Només per ells ja paga la pena tot l’esforç.

El ja clàssic càntic de “Som i Serem Valencians”, la “Cançó de Lluita” (per cert, m’estranya que no ploguera en eixe moment), el “On estan, on estan, els diners dels valencians”, el “Jo sóc Valencià” o els reivindicatius “Nació Valenciana lliure i sobirana” o “Visca València, Lliure!” acompanyaren el nostre recorregut fins el lloc on varem decidir, com l’any passat, posar punt i final a la nostra participació en la Processó Cívica.

I ara, mentres continuem treballant tots els dies amb el mateix esperit que ens mou a estar presents al 9 d’Octubre, -i sense caure en el típic tòpic faller- comencem a preparar la nostra presència de l’any que ve. Crec que podem extraure alguns apunts que ens ajudaran a millorar l’organització, i així ho farem.

Vull tancar esta crònica amb el meu agraïment sincer cap als 40 valencianistes que varen viure amb desig de normalitat el nostre Dia Nacional pels carrers del centre de València un matí que amenaça pluja. Amb vosaltres, i amb tots els que es vagen sumant, si que puc dir amb convenciment que CONSTRUIM EL VALENCIANISME.

“por amor Alarte”

Sí, ho confese, escric este post perquè tinc ganes d’escriure, perquè m’agrada fer-ho, per amor a l’art.

Com a militant del BLOC, no tinc res especial que dir del congrés del PSOE-PSPV (nom definitiu, esperem), ni de que haja guanyat l’Alarte, ni de que ho haja fet per un estret marge de diferència. En realitat, el que faça o deixe de fer el PSOE valencià no em lleva la son. L’altre dia, un amic de classe, del PSOE i seguidor de Puig em deia: “als del BLOC vos convé que guanye Alarte, si guanya Puig vos farà mal, perquè portem un programa valencianista” i jo li deia això mateix, que m’era completament indiferent el que passara al congrés del PSOE, que dubtava molt que el resultat d’eixe congrés afectara en alguna cosa al meu partit. “Nosaltres ja tenim prou en pensar en nosaltres mateixos i en el nostre projecte”- li responia jo. El fet que fóra un xic que de valencianista no té res (i espere que no s’ho prenga malament) em feia estar fins i tot més tranquil. Què Puig té un programa valencianista? Enhorabona! és una bona estratègia, ja ho vaig dir. Però estratègia al cap i a la fi, i amb poques possibilitats de dur-la a terme, per a que ens anem a enganyar.

Més curiosos em resultaven els debats que dies abans del congrés sorgien entre este amic i un altre, que era alartista. Semblava que pertanyien a dos partits diferents. Era molt graciós vore’ls barallant-se, a mi almenys m’ho semblava. “Però si Puig porta perruca!” “Però si Alarte no te programa!” “però si jo recolze a Alarte perquè és de la meua comarca i no tinc més collons que fer-ho!” En fi, sincerament, no sé com pretenien que els qui escoltavem les discussions (que erem tots del BLOC, i si alguna cosa tenim els del BLOC és que estem ben assaonats) puguerem sentir-nos intimidats per qualsevol dels dos candidats.

“Alarte és un mal imitador de Zapatero, res més”- no ho dic jo, ho deia l’alartista, alartista per adscripció comarcal, és a dir, perquè li toca.  Jo no sé si Alarte és un imitador o no, no sé si tenia programa o no. De fet, vaig intentar vore algun Notícies Nou, per vore si el treien parlant i podia fer-me una mínima idea, què il·lús! les notícies sobre el congrés del PSOE duraven menys que els anuncis de “Sabe a Mixta”.

Tot i això si he pogut llegir quelcom a posteriori, via internet. “Ha guanyat la renovació, i ha perdut el lermisme” eixe podria ser el resum del que diuen els mitjans afins al PSOE. Curiosament la “Renovació” mitjançant la “plataforma Pajín” ve novament de Madrid, i és que hi ha coses que per molt que es renoven, sempre seguiran igual en el PSOE valencià. “Renovació” significa, o deuria significar, alguna cosa més enllà de un simple canvi de noms. Deuria significar, com a mínim, un canvi lo suficientment substancial com per a que les percepcions de la societat envers eixe partit canvien d’una manera considerable. És a dir, si canvies coses, però per a la gent, tot seguix igual, de que servixen els canvis? Quins canvis, més enllà dels dels noms, ofereix la victòria d’Alarte? Vorem una desvinculació de Madrid? No ho crec, ans al contrari, sembla que l’espanyolisme d’Alarte farà que el PSOE valencià mire més (encara) cap a la metròpoli. Vorem un discurs més valencianista? No, obviament no, quant més mires a ponent menys mires cap ací. Vorem un discurs més reivindicatiu? més esquerrà? o per contra el PSOE valencià continuarà mimetitzant-se amb la dreta valenciana en allò substancial? Esta per vore, però jo crec que no. No sembla que Alarte vaja a fer tombar el discurs de la formació cap a l’esquerra. Llavors, amb què ens sorprendran els socialistes?

Ara, a posteriori, recorde el que li vaig dir al meu amic de classe, el de Puig. I me n’adone que em vaig precipitar, en realitat, el resultat d’este congrés no m’era del tot indiferent. Sí m’era indiferent com a militant del BLOC, però no com a valencianista. Com a valencianista tinc molt clar el que vull per al meu país, tinc molt clar que qualsevol pas que es done en una determinada direcció, per xicotet que siga, importa. Tal vegada Puig haguera sigut una amenaça major per al BLOC que no Alarte (no ho sé), però ara no puc evitar pensar: i si el PSOE valencià, com tantes vegades hem fet els valencians, ha deixat passar un altre tren? Per desgràcia, això mai no ho sabrem. O sí? No ho sé, amb uns resultats tan ajustadets, i un PSOE-PSPV tan dividit tot és possible.

Ara només queda esperar a un altre congrés. Uno que eixirà en canal 9 encara menys que el del PSOE, que passarà sense pena ni glòria, però que per a mi i per a molts, serà molt important. Per a qui? Per a tots aquells que, com diu Pere Fuset senten amor per este país, i treballen dia a dia sense condicions ni contraprestacions, simplement, per amor a l’art.

El relat del Bloc

Últimament s’està parlant molt de l’existència dels “relats” com a manera de comunicació política. Això és bàsicament resumir un projecte polític, unes idees o una trajectòria en una mena de relat o narració.

Ho estem veient amb Obama. El seu relat és una de les claus del seu èxit: Son pare de Kenia, sa mare de Kansas, ell nascut a Hawaii ha viscut en llocs com ara Yakarta, Los Angeles o Chicago. Ha aconseguit guanyar posicions en la vida, fer realitat el “american dream” de son pare, graduant-se en dret per Harvard i sent el primer afroamericà en presidir la prestigiosa revista “Harvard Law Review”.  Tot i l’èxit es va dedicar a fer política en xicoteta escala, canviant la seua realitat més pròxima organitzant “grups comunitaris” a Chicago on les empreses tancaven i l’atur augmentava. El seu relat també inclou altres episodis que potser altres polítics haurien intentat amagar: la superació d’obstacles com el seu flirteig amb les drogues.

Com tots els relats que funcionen, és un relat que connecta amb els valors compartits pels destinataris. L’esperança, l’auto superació, l’ajuda a la gent que passa per dificultats, la valentia i l’èxit.

I si parlem del Bloc? Té un relat que resumisca de manera fàcilment entenible el projecte o la seua trajectòria? Des del meu punt de vista, a hores d’ara seria difícil trobar-lo. Des del meu punt de vista podríem parlar d’un relat del Bloc en quant a la seua trajectòria des de la seua fundació (o potser des de que el procés començà en la segona meitat de la dècada dels 90) fins a 2003 o 2004.

Era un relat que parlava d’unitat, ja que partint d’un valencianisme polític dividit, s’havia aconseguit el més paregut a una casa comuna on tot el valencianisme polític progressista tindria cabuda. També era un relat d’acostament a la societat, trencant tòpics i assumint posicions més properes als valencians. I ho feia arriscant-se, i per tant també era un relat d’esforç i de valentia. Parlava també de modernitat, per l’estètica i posicionaments trencadors amb allò que era habitual fins eixe moment. I finalment, i potser el més important, era un relat d’èxit. Elecció rere elecció esta opció guanyava adeptes.

El seu èxit el feia digne de confiança per a aquell que dubtaven si era o no la seua opció: es donava una mena de cercle virtuós.

El principi de la fi d’este relat començà la nit electoral de 2003. Amb un 4.9% dels vots el Bloc es quedava fora de les Corts i la gran majoria dels seus militants ho assumien com un fracàs absolut. Vist amb perspectiva, crec que no té trellat pensar que els millors resultats del valencianisme polític no poden ser un fracàs, però este fou el diagnòstic i per tant el tractament incloïa acabar amb el relat amb el qual s’havia patit eixa “desfeta”.

Quin relat l’ha substituït? Jo crec que cap. Han sigut en tot cas micro-relats (que com sabeu és eixa modalitat literària de relats molt breus) . No és un relat coherent aquell que inclou un intent de pacte amb UV al 2004, el gir a l’esquerra i el pacte amb EU, el canvi cap a la triangulació a les corts per a després intentar encapçalar la llista de Llamazares amb perspectiva de consolidar una confluència entre forces a l’esquerra del PSOE.

Este núvol de narratives no només incoherents sinó totalment contradictòries en un període de temps tan curt només poden tindre un resultat: la desconfiança i per tant el fracàs. No és només una percepció meua sinó una dada objectiva: el Bloc ja no gaudix d’eixe cercle virtuós del que parlàvem adés sinó d’un cercle viciós.

És un pou sense eixida? Si la meua resposta fora afirmativa, ja m’hauria deixat açò de la “militància”. Com sabeu el pròxim febrer n’hi ha Congrés del Bloc. I crec sincerament que és el moment de prendre una decisió valenta i començar a escriure un nou relat que tinga més del primer, que del segon.

Continuarà, o com diria el destraductor que ha posat Camps a les aules…To be continued.

Sobre el famós esquema

 

per vore-ho en gran: http://3.bp.blogspot.com/_eZlJxkloDCE/SM_vN93mKfI/AAAAAAAABUI/s8PM3WdM9fU/s1600-h/2851494961_f5809bf69f_b.jpg

 

Ja fa molt de temps (massa, ho sé) que no escric al blog. De fet, Taronget també porta una sequera important, i sembla que el blog ha sofert un sobtat abandonament. Doncs ja n’hi ha prou, no?

I com tornar sempre costa, millor fer-ho a poc a poc, així que el tema de hui és un tema “light”, però que ha donat prou que parlar. Fa no massa temps vaig obrir un fil a Valencianisme.com amb l’esquema satíric que veieu més amunt, en ella pretenia fer una crítica graciosa (però al mateix temps dura, a la situació del valencianisme polític). En principi açò és una tonterieta com qualsevol altra, sense cap trascendència, de no ser perquè sembla que l’esquema ha agradat prou. A valencianisme.com va servir per a que s’encetara un fil de discussió que ja porta més de deu pàgines al voltant de “la nació dels valencians”. el blog Vent d Cabylia també es feia ressò de l’esquema i a més a més donava una explicació més o menys detallada de cada “capelleta”, eixe post acumula 24 comentaris, que en són prou, que per a tractar sobre una frikada com ésta, són molts. També apareix a un fil obert al fòrum de la PJV sobre la unió del valencianisme i curiosament sembla que també agrada (per cert, no, no em molesta que el pengeu).

Davant este xicotet “èxit” de tan absurda iniciativa, crec que l’esquema mereixia un lloquet a Nocapencapcap. A més m’agradaria fer una xicoteta reflexió sobre la situació atual del valencianisme.

Bo, allà vaig. El valencianisme polític, entés com el moviment que se fonamenta en la construcció nacional del poble valencià des de l’àmbit de lo polític i que al friki-esquema apareix delimitat per les fronteres de Mordor i Polònia; és un moviment actualment en decadència. D’entre les causes que originen esta situació trobe que la principal és, sobretot, que molta de la gent que conforma eixe moviment no reconeix als altres com a part del mateix. Amb açò, vull dir, que l’entesa entre els diferents corrents no només no existeix sinó que sembla totalment inviable.

Això té molt de sorprenent, puix tot i les diferències ideològiques i estratègiques, és norma, que en tot moviment de construcció nacional existeisca entre les parts una mínima comunicació i contacte i que tots es reconeguen com a part del mateix moviment. Ací no. I no cauré en l’anàlisi fàcil de dir que el poble valencià és meninfot, i que el valencianisme és reflex d’eixe meninfotisme, perquè tots sabem que el problema és un altre, el problema és de base, de fonament. I per això el valencianisme polític es mostra incapaç d’avançar en la convergència de les seues parts cap a un lloc comú de diàleg, comunicació, enteniment i reconeixement mutu (aclarisc de bestreta per a qui em puga malinterpretar que no estic parlant ací d’una unió material ni de la creació d’un front únic).

Este problema de base, impedix el reconeixement de les parts i per tant la coordinació i la cooperació (que no la integració) d’éstes com a part d’un tot i per tant dificulta l’eixamplament del moviment. Este problema de base, naix amb la divisió en blocs, fruit de la transició política dels setanta i dura fins al dia de hui. El problema de base no és altre que la qüestió lingüística. La llengua dels valencians en lloc d’unir-los, els separa i els enfronta (podria ser éste el titular). Açò en Galiza, per exemple no passa. Allà també existeix la controvèrsia envers la llengua, no obstant això els galeguistes es reconeixen a sí mateixos i no fan de la qüestió lingüística una divisió de blocs irreconciliables. Això em porta a entendre, que el valencianisme, tot el valencianisme, confon l’eix prioritari de divisió. Confon el cleavage. El cleavage del valencianisme, el principal, el vertaderament important deuria ser el nacional (espanyolisme–valencianisme) i no el lingüístic (valencià, llengua compartida–valencià llengua diferent). Nosaltres, tot el valencianisme, és qui ha donat a eixe eix la importància que té hui en dia, tal vegada perquè en el passat, per circumstàncies històriques el nacionalisme va agafar la llengua com a principal element estructurador, i va entrar en la dinàmica del nacionalisme lingüístic, dinàmica que hui en dia continúa dividint-nos en comptes d’apropar-nos i que sembla que no som capaços de trencar.

La llengua és i ha de ser una peça clau en la construcció nacional del poble valencià, però l’estratègia emprada, la de seguir utilitzant la llengua com una frontera més, entre la de Mordor i la de Polònia i a més a més molt més profunda i evident que estes dos, és una estratègia funesta per a aconseguir eixamplar el valencianisme i per tant és negatiu per a la construcció nacional. Aprengam dels altres pobles que lluiten com nosaltres per la construcció de les seues respectives realitats polític-nacionals. Retornem l’eix nacional (valencianisme-espanyolisme) al lloc que li correspon com a principal. Només així podrem fer algo de profit. És un suggeriment.