Qüestió d’espais

 

Tot arran d’un comentari que va escriure el company UtopiaXXI a Valencianisme.com, fa temps que vinc pegant-li voltes a un assumpte. El dissabte, la intervenció de Pere Sampol (PSM) i la d’Antoni Vives (CiU) a la taula redona “Bipartidisme i Nacionalisme” emmarcada dins la Conferència Nacional del BLOC, em va fer seguir amb l’enrònia i finalment decidir-me per escriure al respecte ací.

Bé, anem per parts, del comentari a valencianisme.com em va cridar poderosament l’atenció esta frase:

“que deixe [referint-se al BLOC] de voler ser “un tercer espai” “entre” PP i PSOE, per liderar un segon espai polític, el del valencianisme enfrontat al de l’espanyolisme… “

I em va cridar l’atenció perquè després de pensar-ho molt, crec que el company té raó en una cosa: dir que el PP i el PSOE representen dos espais és dir massa. Si bé ho pensem, PP i PSOE representen dues cares d’una mateixa moneda. El seu status de grans partits, de ser els qui reparteixen “l’abadejo” en la política estatal, el seu nacionalisme espanyol intrínsec, la seua poca capacitat per a articular un model de societat per al País Valencià que vaja més enllà de ser el que és hui en dia etc. converteixen a estes dos formacions polítiques en companys d’”espai” o espectre polític.  

I crec que convé aprofundir en esta idea. A dia de hui, cap ciutadà de l’Estat espanyol amb dos dits de front pot negar el fet de que la creació de les comunitats autònomes ha estat tot un encert de la democràcia espanyola. Espanya no tindria hui els nivells de benestar i progrés, no existiria una distribució del benestar i dels recursos com la que tenim sinó fóra precisament pel model d’estat autònomic. Açò no t’ho discutixen ni al PP ni al PSOE. Plantejar ara al sí de qualsevol dels dos partits la possibilitat de tornar al model centralista seria titlada de desgavell. No obstant això, cal recordar que durant la Transició el “règim d’autonomia” sonava a xinés mandarí tant a les files d’Alianza Popular com a les del jacobiníssim PSOE. És a dir, si tenim autonomies hui, és gràcies als nacionalismes perifèrics en contra de la voluntat de molts socialistes que hagueren d’empassar-sho.

Per altra banda, si demà s’encentara una reforma constitucional (que més volguerem alguns no?), qualsevol proposta de modificació encaminada a: reconéixer la plurinacionalitat i plurilingüisme de l’estat, a dotar-nos d’un sistema electoral més proporcional (recorde al lector que l’actual sistema beneficia als dos partits més votats i no als nacionalistes períferics), acabar amb la institució arcaica de la monarquia o ampliar el Títol primer per a incloure drets sobre minories… vindria de la mà dels partits nacionalistes perifèrics i no de la del PP ni de la del PSOE (per contra, ells proposarien segurament mesures tan revolucionàries com abolir la llei sàlica per a que puga regnar Leonor).

En altre ordre de coses, i fent una breu menció al cas de Navarra, el govern de la qual va estar entregat pel PSOE al PP “por sentido de Estado“, m’atrevisc a afirmar sense cap tipus de dubte, que l’existència d’organitzacions federals com el PSC dins del PSOE, es deu únicament a la voluntat de molts socialistes catalans i mai a la creença dels socialistes espanyols en eixe model de relacions. És a dir, si el PSC és hui com és, açò es dona ”a pesar de” la voluntat del PSOE i no “gràcies a”.

Podria parlar també del paper de socialistes destacats com Joan Clos o Montilla en la vergonyosa censura de TV3 al País Valencià. Podria parlar també d’un partit en el govern d’Espanya que calla (quan no s’alegra) de que una empresa estrangera (Air Berlin) trepitje i es mofe dels drets lingüístics i les aspiracions dels ciutadans balears (i de pas dels de tots els valencianoparlants). Podríem parlar també, deixant un poc a banda les qüestions de caràcter cultural-lingüístic-nacional, del paper del PSPV-PSOE durant els seus anys de govern a la Generalitat, de com manipulaven Canal 9 de la mateixa manera que hui ho fa el PP, o de com menejaven fils per a desarticular la pluralitat política.

I tot açò em du a reafermar-me en el que ja he dit abans, PP i PSOE  són dos cares de la mateixa moneda, o millor dit, del mateix espai.  Un espai que no busca la cohabitació amb cap altre espai, sinó que busca eixamplar-se. Tal i com va dir Pere Sampol a la taula redona, existeix una estratègia, perfectament definida, seguida sistemàticament pels dos partits, per tal de copar tot l’espectre polític a l’Estat. Eixe espai només pot ser definit d’una manera: “espanyolisme” (el de sempre) i la seua estratègia deu ser definida de totes totes com “espanyolització”. Destacava també Sampol que per a tal efecte, ambdos partits centren la  seua praxis en l’enfortiment de Madrid com a motor de tot este procés, arribant al punt de que Espanya i Madird es confonen.

Que ens queda als demés? que podem fer nosaltres, que no som altra cosa que eixos agents polítics que fins ara han demostrat ser els únics capaços de fer progressar este Estat cap a postures diferents de l’empobridora homogenització? Sens dubte ens cal unió i cooperació i en este sentit es va manifestar Antoni Vives (CiU) que va parlar sobre la recerca constant de vots de centre del PSOE i el PP mentre jo des de les últimes fileres de la sala observa sorprés com cada paraula i cada afirmació provocaven en un company de partit que estava assegut davant meua contundents assentiments amb el cap. Lo curiós és, que qui assentia sense parar era un militant d’Esquerra Valenciana. Si més no, em va sorprendre vore com el discurs d’un nacionalista català de centre-dreta provocava eixe grau de empatia i identifiació en un nacionalista valencià d’esquerres. Eixa va estar per a mi una demostració prou gràfica de que en realitat, el company utopiaXXI té molta raó quan parla de dos espais. Que PP i PSOE representen un espai, estava clar. Ara el que hem de tindre clar, nosaltres, els qui no pertanyem a eixe espai, és que nosaltres estem forçats a entendre’ns com l’espai alternatiu independentment del posicionament en l’eix esquerra-dreta que es profese. I no m’estic referint a fusionar partits o projectes, tot partit ha de definir-se ideològicament i no crec en absolut en un partit que arreplegue representants de tot l’espectre ideològic. El que vull dir és, que si tenim clar que lo més paregut a un espanyolista de dretes és u d’esquerres, hem de tindre clar que nosaltres, els nacionalistes perifèrics, independenment del posicionament ideològic o de la nació que representem viatgem tots en el mateix vaixell. Som el segon espai de la política d’este Estat.

Ara bé, ens calen fórmules per a fer créixer eixe espai, i eixes fórmules han de cristalitzar-se en postures i posicionaments que, en primer terme, els representants del primer espai siguen incapaços d’assumir i en segon terme siguen incapaços de destruir. Així, per exemple, el reemmarcar el discurs i el fer un ús adequat del llenguatge és fonamental. Taronget ha parlat molt al respecte, i ho podeu vore ací ( I, II). Però a més a més hem de fer servir instruments i hem de revestir el nostre discurs nacional de posicionaments, actituts i polítiques que el PP i el PSOE per la seua condició de mantenidors de l’status quo i per les seues limitacions no poden ni podran assumir mai. Regeneració democràtica, justicia social, drets de les minories, models de convivència multiculutalistes, diversificació econòmica per a cada país, enfortiment del teixit associatiu i regeneració de la societat civil, sostenibilitat del territori, polítiques de governança i participació ciutadana, recerca de noves fòrmules de democràcia participativa, aprofundiment en el model europeu, pluralitat i indepèndencia dels mitjans de comunicació públics i un llarg etcètera (a banda clar està de les reivindicacions nacionals que hauran d’anar mesurant-se en cada lloc i en cada moment segons siga adient).

A més caldrà fer gala de tots estos valors i deixar clara la voluntat transformadora dels nostres moviments, per tant les nostres maneres de comunicar hauran de ser igualment originals i revolucionàries. Tenim en Nafarroa Bai un referent pel que fa a la revolució del discurs, ací podeu vore vídeos electorals i de promoció que van en eixa línia. També trobem casos de revolució comunicativa en partits com el conservador britànic, el líder d’este partit (David Cameron) va sempre acompanyat d’una vídeocamera que fa servir per a donar a conéixer, no només el seu treball com a polític, sinó la seua personalitat i conducta en la seua esfera privada. Amb vídeos on apareix, per exemple,  jugant amb els seus fills, ha aconseguit crear un vincle molt especial entre el polític i l’elector. Fórmules com estes han de ser tingudes en compte si es vol fer  palesa l’existència d’una altra manera de fer política, l’existència d’una altra manera d’entendre la política, l’existència, en definitiva, d’un segon ESPAI (tot i que l’anomenem “tercer”).

La importància d’un color

                      

 Ahir apareixia publicada a Valencianisme.com la següent notícia:

 

 L’assemblea del BES proposa al BLOC recuperar el color taronja

 

 I a mi açò em va alegrar, i molt. Al text s’expliquen els motius que dóna el BES per a fer esta proposta, i també apareixen els motius pels que, fa uns anys, esta corrent interna es van posicionar en contra d’eixe mateix color i a favor d’un altre, el roig. Els arguments que ha donat el BES a favor del taronja ara o a favor del roig fa uns anys, o els que puga donar jo ara, crec que poc importen en realitat.

 

Tal vegada algú puga pensar, que parlar de colors és banal o superflu, que és una qüestió simbòlica més, d’eixes que tant ens agraden als qui militem en el valencianisme. També hi ha qui veu açò com un nou “tomb” en la política del BLOC o com un “no saber que fer”, una evidència de que el partit està perdut i no troba el nord. Res més lluny de la realitat. Hui en dia les qüestions d’imatge són importants per a tots aquells que volen comunicar alguna cosa a la societat, i per suposat, per als partits polítics també. Pense que juntament amb el discurs, el treball de base i el carisma dels líders; la imatge és fonamental per a determinar l’èxit d’un partit. Per això el fet de que, els qui deien que no volien el taronja, ara el proposen en decisió assembleària em sembla més que significatiu.

 

Podria donar ací mil arguments de perquè estic a favor de recuperar eixe color, o millor dit, de perquè pense que mai es deuria haver abandonat. Podria dir que adoptar el taronja és un pas valent cap a la diferenciació del projecte; que és una mostra de que el BLOC vol liderar, i no confondre’s dins d’una barreja de sigles; podria dir que és la prova més fefaent de que es vol remarcar el motiu d’existència del partit, ser la casa comuna del valencianisme progressista, en tant que el taronja s’identifica amb la valencianitat. Podria dir que és un color viu i càlid, cridaner, atractiu per a la vista. Però sóc conscient de que dient tot açò puc trobar-me amb contra-arguments igualment vàlids i contundents: El taronja és un color de partit de centre; el taronja el gasta Convergència Democràtica de Catalunya, per tant adoptar-lo vol dir que volem apropar-nos a ells; el taronja és emprat per partits com Esquerra o Coalició Valenciana i ha estat utilitzat en el passat per el PP… Tanmateix, podria trobar arguments a favor i en contra de tots els colors, el roig indica progressisme i esquerra però es utilitzat pels altres dos grans partits d’esquerres (PSOE i EU). El blanc és un color neutre que inspira confiança i futur però és massa asèptic i podria ser entés com color de partit de centre. El verd és el color de l’esperança i de l’ecologisme, però dóna la imatge de partit purament verd i ens faria mimetitzar-nos amb IdPV. El blau…. bo, millor no diré res del blau. El que està clar és que tots podríem trobar mil arguments a favor i en contra del taronja. Del taronja i de qualsevol altre color. Per tant seria absurd que jo tractara ara de defensar este coloret des d’un punt de vista objectiu, donant arguments “racionals” amb la intenció de convèncer a algú.

 

Preferisc, per altra banda, donar la meua visió subjectiva, com a persona, com a militant del valencianisme polític i com a somiador despert. El meu color preferit és el roig, després el groc, després el negre. El taronja no figura entre les meues afinitats cromàtiques. Però recorde que fa temps, algú em va passar pel messenger l’adreça d’una pàgina web: Valencianisme.com. Per aquell temps, jo començava a interessar-me pel món del valencianisme, les circumstàncies i el poc que coneixia del tema, em feien pensar que hauria de triar entre “catalanistes” o “blaveros”, dos conceptes llavors difusos en la meua ment (tant de bo encara ho foren) , pensava que no em quedava més remei, si volia defensar la meua terra des de lo polític, que entrar a formar part dels “rojos” o dels “blaus” en una mena de guerra civil a la valenciana. I sempre recordaré el que vaig sentir quan la finestra de l’internet explorer es va obrir davant els meus ulls i el taronja va impregnar les meues retines. Simplement era perfecte! Taronja, com el tapiç de l’horta valenciana, com la barreja de l’or i la flama, un color que no indicava conflicte, no anunciava guerra civil, ni em demanava que triara bàndol, un color que només hem deia una cosa: benvingut, estàs en casa. Després amb el temps descobriria més coses sobre el color. Descobriria el paper que havia jugat en el tercer espai del BLOC, el partit que havia apostat veritablement per la convergència del valencianisme i la societat valenciana, descobriria a eixe BLOC “taronja” que deien havia existit, que va estar a punt de fer història a falta d’un grapat de vots, del taronja que havia servit per a que valencianistes de tot tipus segueren davant d’un ordinador a debatre els uns amb els altres i que altres valencians, com jo, que veníem de fora del moviment ens sentirem a gust i anàrem integrant-nos des de posiconaments de respecte i tolerància i amb molta il·lusió.

 

I a poc a poc, com si d’una antiga rondalla es tractés, el taronja em va captivar i es va convertir per a mi en un mite. Un mite que em parlava com la veu del tro a cau d’orella, que anunciava que era possible, que el valencianisme existia, que algun dia la llengua i els símbols, les denominacions, les fílies i les fòbies, no serien obstacle per al valencianisme, per a la unió dels valencians. Un mite que no jutjava ni tractava d’adoctrinar a un poble sinó que treia d’ell lo millor i ho plasmava en un color, un color càlid, un color viu, un color propi. Taronja era la mar que envoltava la Itaca dels valencians. Taronja era l’esperança d’un poble que algun dia aconseguiria ser lliure amb l’esforç de tots. El taronja, es va convertir per a mi en l’evidència cromàtica de que no tot estava perdut, que el camí només havia fet que començar. De fet, quan ara veig campanyes com la del YES WE CAN d’Obama, quan llig un article d’algun company valencianista tractant d’aportar llum entre tenebres o escolte alguna cançó de la Gossa Sorda que parla d’esperança, no puc evitar vore l’èpica que s’amaga darrere d’un lema, un text o una melodia, eixa èpica que converteix a les persones en herois, i als actes mundans en mites. I es que amb el taronja tinc la sensació de que tot és possible per al poble valencià, eixe poble sense el qual, sens dubte, el taronja seria només un color.

 

 

Què és una mula?

“Què és una mula?”- esta va ser la pregunta que li va plantejar un professor a una companya de classe, tot esperant una resposta molt concreta: “és un híbrid de cavall i ase” o com a mínim “algo paregut a un cavall”. La companya no es va prendre massa temps per a pensar i va respondre: “una mula és una vaca”. Com que esta vegada no vaig a parlar de joventut ni d’educació obviaré comentar perquè una xica de 22 anys que esta a la Universitat no sap que és una mula. La qüestió és que quan vaig arribar a casa se me va ocórrer preguntar-li a ma germana: “Teta, què és una mula?” La resposta va ser clara: “un bou”. La cosa ja començava a emprenyar-me, seria jo qui estava confós? seria una mula vertablement algo paregut a una vaca i no algo paregut a un cavall?

“No! una mula és un empelt de cavall i burro! perquè tot lo món pensa que és un bou?”-li vaig dir jo a ma germana. “perquè quan preguntes això a tot el món li ve al cap el Portal de Betlem” (es veu que jo no entre dins de tot el món), ella va seguir: “La mula eixa porta tota la vida al costat del buey, i el buey és molt més vistós que la mula, per tant quan preguntes per la mula el cervell automàticament pensa en el buey y la mula del portal de Betlem i com que el bou és més vistós pensa en el bou”.

Jo em vaig quedar, que el llavi de baix me tocava terra, seria cert açò? la qüestió era que a la xica de la meua classe segurament també li havia passat açò de pensar en el portal de Betlem, que coses té la ment! Em vaig acomiadar de ma germana i quan ja eixia per la porta de la cambra ella va dir: “És lo mateix que vos passa a vosaltres, al BLOC” Això si que va ser una sorpresa, ma germana anava a fer un anàlisi polític quan mai s’ha interessat el més mínim pel tema, jo ja m’imaginava q anava a posar a Morera de xiquet Jesús i anava a parlar-me de reis mags o algo, però no, va dir: “Al igual que la mula s’ha donat a conéixer per el portal de Betlem, els partits vos doneu a conéixer sobretot en les campanyes electorals, a la mula li ha passat que per estar al costat del bou la gent ja no la veu com a mula sinó com algo paregut al bou, i a vosaltres vos passa que per ajuntar-vos amb altres la gent no vos veu com el que sou sinó com algo paregut als qui vos acompanyen”.

Hi ha que vore el que dona de sí el portal de Betlem, ma germana és una crack, i jo no ho sabia.

El centralisme de la Ciutat de València

 

En moltes ocasions se’ns acusa als valencians (els de la ciutat de València) de centralistes. Jo, que sóc de la ciutat tal vegada no percep igual eixe centralisme, com per exemple el pot percebre un pegolí o un benicarlando, però arran de les celebracions d’ahir m’ha vingut al cap l’idea de que és injust i centralista que totes les celebracions del 800aniversari del naixement de Jaume I programades per la Generalitat s’hagen realitzat a la capital del país (també estan programades exposicions a Alzira a partir de la setmana que ve). Em preocupa que una data com esta quede reduida per les nostres institucions a l’àmbit de la província i focalitzada en el Cap i Casal. Sembla que el provincialisme es promou des de dalt quan ja està prou estés, sembla que es vol convertir als valencians de cada província en cossos polítics amb objectius i reivindicacions diferents (i en alguns casos oposades). Jo em negue a que açò siga així, jo no sóc ni vull ser més valencià que qualsevol altre i no vull que des de les institucions valencianes es faça entendre que València, per ser capital del país o veges tu per quin estúpid motiu, és més valenciana que Alacant, Oriola o Sagunt.
Des del valencianisme polític no hem de caure mai en eixe error, de dividir-nos, de jerarquitzar la nostra valencianitat en funció de la proximitat del nostre poble o comarca a la capital, que és el que em dona la impressió que alguns dels nostres dirigents pretenen. Si bé és manifestament necessaria la consecució d’un projecte sòlid i fort per a la ciutat de València (el qual des d’ací molts reclamem) no és menys cert que eixe projecte no ha d’eclipsar altres projectes o monopolitzar l’atenció del valencianisme (tot i que a voltes semble necessari el seure i reflexionar profundament del nostre paper a esta ciutat), en definitiva, València ha de ser capital i motor del país, però no ha de confondre’s amb ell. València és una part, no és el tot. Per sort, això els valencianistes ho tenim clar. Com clar hauriem de tindre també, que ciutats com Alacant o València necessiten un projecte i una planificació política ambiciosa per la nostra part, el nacionalisme valencià no pot permetres i menys ara, quan estem en una situació històrica inmillorable, no implantar-se i consolidar-se en les grans ciutats del país, amb ambició i força però sense caure en el parany centralista i provincialista del PP.

No penses en una gavina (III): Reemmarquem el valencianisme

Posts anteriors: (I, II)

Al post anterior de la sèrie parlava sobre el concepte de marcs (estructures mentals que conformen la nostra manera de vore el món) i la seua relació amb la política. Utilitzava la metàfora d’un terreny de joc, on qui decidix la grandària de les porteries i no qui té els millors jugadors és qui pot marcar més gols. Manuel Castells també explica la teoria d’una manera més elaborada. Però a banda d’estes metàfores i cites caldria recordar l’importància dels marcs en el debat públic, citant el mateix Lackoff.

“Una vez que tu marco se acepta dentro del discurso, todo lo que dices es sencillamente sentido común. ¿Por qué? Porque el sentido común es razonar dentro de un lugar común, de un marco aceptado”.

Normalment els valencianistes hem cedit i hem jugat dins del marc dels altres. Hem assumit la posició que ells volien que prenguerem i hem contribuït a aprofundir eixes percepcions. Caldria reconsiderar alguns tòpics i reemmarcar-los dins del nostre “marc”.

Alguns exemples:

Som els nacionalistes?

És un “tic” prou extés entre els valencianistes el definir-nos com a “nacionalistes” -a seques- mentres la resta queda com a no-nacionalista. L’altre dia a un debat molt important sobre l’estrategia del Bloc a les pròximes eleccions un conseller nacional de l’organització deia que “n’erem pocs nacionalistes”. Jo crec que tots podem estar d’acord en qué el problema és que n’hi ha molts! Massa. Però clar, no és el País Valencià el seu marc nacional sinó Espanya. El nacionalisme espanyol és el més potent i el més invisible de tots, perquè es troba amagat darrere de l’oficialitat i els símbols que suposadament “compartim”.

Jo crec que un primer pas és parlar sempre de nacionalisme valencià i nacionalisme espanyol, tenint en compte que el 99% de la població actua en clau nacional (tot i que ells no ho expressarien amb eixes paraules).Sinó… perquè s’alegra la gent de que guanye Alonso? O perquè tenen clar que a Europa s’ha de defendre els interessos d’Espanya? Perquè se senten com a part de la mateixa comunitat política que un gallec que mai no coneixeran en la vida?

També, quan parlem de catalans, bascos, etc… cal parlar de nacionalistes no espanyols. Si t’acusen de “nacionalista” com un gran pecat, com si estigueres tot el dia amb una senyera cap amunt i cap avall i desitjant el mal a tots els forasters, has de deixar clar que no eres “nacionalista” a seques sinó nacionalista valencià. Què eres tan nacionalista com qui t’acusa de nacionalista. Moltes vegades pensem que els únics nacionalistes espanyols són alguns del PP. Meec! Errada. El PSOE, fins i tot IU i la gran majoria de la població compartixen, amb diferents graus d’intensitat el seu espanyolisme/espanyolitat en clau nacional, que viuen, això si, amb total normalitat.

Un pas definitiu per acabar amb este “emmarcat” que ens perjudica tant seria utilitzar els termes de “valencianistes” per definir-nos (que quedaria davant els “espanyolistes”). Qui té les seues aspiracions màximes o prioritats polítiques al País Valencià? Els valencianistes. I qui les té a Espanya/Madrid? Els espanyolistes. Així de senzill i així de clar. I mai no oblidar que només som valencians que volem viure com a valencians amb un projecte polític valencià.

Som els catalanistes?

Fa poc vaig descobrir quin sentit li dona molta gent al mot “catalanista”. Diuen que és catalanista qui diu que català i valencià són la mateixa llengua. Jo, sincerament, pensava que era aquell que s’estimava a Catalunya, que volia més autogovern per a Catalunya, etc. El que més em va sorprendre, però, és que molts valencianistes han interioritzat este concepte i es definixen com a “catalanistes” pel fet de pensar que els catalans parlen valencià. Això més que jugar en terreny contrari és directament clavar-te un gol en contra. (Assumir la posició de catalanista davant la resta que queden com a “valencianistes” és senzillament, un suïcidi argumental)

Jo no he conegut a cap argentí que es definisca com a espanyolista o castellanista per saber que compartixen llengua amb els espanyols, mexicans, etc… Cap. Així que cap gol en contra. Els valencianistes no som catalanistes per pensar que compartim la llengua.

I bé, açò són només unes aportacions, maneres de reemmarcar… estes serien les meues propostes però de segur que cadascú les pot vore d’una altra manera.

Deixarem altres (aldeano vs ciutadans del món; excloents?) per a una pròxima entrega. Que sinó, el missatge se fa massa llarg. Salut i recordeu, ni som ELS nacionalistes, ni catalanistes. Senzillament, valencians valencianistes.

Tabú 1: En castellano, naturalmente.

Quizá leer estas líneas os sorprenda, seguramente os sorprenderá tanto como raro se me hace a mí escribirlas.

El primer tema tabú que os planteo es, como supongo ya habreis adivinado, el de si se puede y si conviene hacer valencianismo en castellano.

El que poder, se puede, resulta tan fácil como demostrarlo:

Los objetivos del BLOC son:

- La consecución de la soberanía plena para el pueblo valenciano y su plasmación legal mediante la aprobación de una Constitución valenciana soberana que contemple la posibilidad de una asociación política con los países con los cuales compartimos una misma lengua, cultura e historia.

- La participación en el proyecto de una Europa de los pueblos, unida, confederal, democrática y plural.

- La defensa de los intereses valencianos.

- La plena normalización cultural y lingüística.

- La defensa de la república como forma de gobierno así como la defensa de los valores republicanos.

                                             (…)

Así, se puede decir lo mismo, transmitir las mismas ideas y con la misma firmeza también en castellano. Ahora bien, ¿es conveniente hacerlo? Seguramente a la mayoría os ha resultado muy extraño leer ciertas ideas y objetivos (sobre todo el primero) en castellano. No os equivoqueis, a un valencianista este texto le suena tan raro como llamativo y diferente le puede resultar a un valenciano castellano-hablante.

Y es que, el nacionalismo valenciano, ha sido, desde siempre, un nacionalismo lingüísitico, tomando la lengua como caballo de batalla ha habido quien ha llegado incluso a proponer la partición del País Valenciano (sí, sí, este término también suena raro) en dos comunidades pertenecientes a nacionalidades diferentes, basándose, por supuesto únicamente en la lengua. Pero en las circunstancias en las cuales nos encontramos, es decir, con un país dividio en dos regiones lingüísticas, donde una de ellas es monoligüe castellana y la otra bilingüe con predominio del castellano en las zonas más pobladas ¿es conveniente usar como lengua vehicular únicamente el valenciano? ¿es inteligente cerrarse en banda a la posibilidad de transmitir tus ideas a gran parte de la población? ¿No es la barrera lingüística autoimpuesta un obstáculo mucho más perjudicial que la barrera electoral del 5%?

El nacionalismo valenciano, tiende y ha tendido siempre a buscar un referente en el nacionalismo catalán, por los vínculos históricos, culturales, lingüísticos y a veces, también por la compatibilidad de proyectos políticos. El problema es que Cataluña parte de un mapa monolingüe catalán (no como en nuestro caso), que ha permitido al catalanismo tomar la reivindicación lingüística como la piedra principal de todo su movimiento.  Luegola buena aceptación y el crecimiento del catalanismo ha hecho el resto.

Sin embargo, no es este el caso valenciano. Partimos de un territorio históricamente dividido en dos áreas lingüísticas, de unas carencias identitarias evidentes y de un nacionalismo poco potente. ¿no sería bueno buscar un referente que se ajustara más a las caractarísticas de nuestro caso que el caso catalán? Se me ocurre por ejemplo el caso vasco. Tras la muerte de Franco, el euskera era una lengua prácticamente extinta, diversa y dispersa solo era hablado por un 5% de la población de las tres províncias del actual Euskadi, y la mayoría de hablantes eran de pueblos pequeños y aislados. Obviamente el caso es mucho más extremo que el nuestro, pero lo cierto es que actualmente el vasco es practicado por aproximadamente un 20% de la población.  El nacionalismo vasco, mucho más potente que el valenciano, ha logrado mejorar la situación del euskera a base de concienciar a la gente ¡en castellano!, y además cabe preguntarnos ¿sería hoy el nacionalismo vasco igual de potente si solo hubiese utilizado en sus reivindicaciones el euskera como lengua vehicular? Es más, ¿seguiría vivo el euskera de haber sido así?

A veces he oído un comentario que siempre me ha resultado chocante: “És que un castellanoparlant mai votarà al BLOC”, pues con esa mentalidad, mal vamos, francamente, el pensar que un castellano-hablante no puede llegar a votar e incluso a militar activamente en un partido como el BLOC es simplemente falso, sin ir más lejos en el colectivo del BLOC JOVE de Valencia, al cual pertenezco, puedo contar a ojo almenos a 4 personas castellano-hablantes, algunas de las cuales comenzaron a practicar el valenciano después de afiliarse. Pensar que un castellano-hablante no puede ser nacionalista valenciano es simplemente absurdo. Igual de absurdo que pensar que un partido que utiliza el castellano como lengua vehicular (según los casos) no puede ser nacionalista valenciano. Y cuando digo según los casos espero que se me entienda bien,  no hablo únicamente de utilizar el castellano en aquellas comarcas históricamente de lengua castellana. Si no de hacerlo en aquellos puntos clave, esas grandes ciudades que pese a estar dentro de lo que se conoce como el “domini lingüístic” son totalmente monolingües castellanas o hay una proporción mucho mayor de castellano-hablantes que de valenciano-hablantes . Estos son los casos de ciudades como Valencia (capital del país y ciudad más grande con casi un millón de habitantes), Alicante (2ªciudad del país, 320.000hab.), Elche (3ª ciudad del país, 215.000hab.), Torrevieja (5ª ciudad del país, 85.000 hab.) y Orihuela (6ªciudad del país, 75.000 hab.). Teniendo en cuenta el peso demográfico de estas ciudades en el conjunto del país ¿es lógico utilizar como única lengua vehicular el valenciano si lo que se pretende es dar a conocer el discurso y hacer que el proyecto político crezca? ¿Es viable un nacionalismo lingüístico o cabe plantear otros modos de penetración en estos importantes municipios?

Se levanta la sesión. Reflexionemos.

Valencianisme i tabús

 

Sembla que hi ha temes que bé per l’intens debat que generen o bé per la complexitat que comporten, romanen amagats darrere d’una cortina de la casa del valencianisme. Hi ha qui diu que hi ha temes que estan més que parlats, en canvi, no s’ha aconseguit resoldre’ls. Altres diuen que parlar de certs temes i resoldre’ls seria “renunciar a massa coses”. Altres simplement no diuen res. I així passen els dies, passen els anys i el llistat de “tareas pendientes” del valencianisme polític va acumulant entrades.

Des de No Cap en Cap Cap ens hem proposat, si més no, traure a debat alguns d’estos temes, amb la clara intenció de generar debat al voltant d’ells, i de vore les diferents postures o reaccions que van sorgint arran les nostres reflexions, per això vos convidem a que digueu la vostra en cada tema tabú, puix tot i que lo més segur és que no apleguem a cap conclusió unitària o satisfactòria per a tots, almenys haurem contribuït a reduir la llista negra de temes tabú del valencianisme.