Fa temps que no escric al blog, primer va ser perquè estàvem en campanya electoral i no n’hi havia massa temps, després perquè havien passat les eleccions i no tenia massa ànims, a continuació van ser les falles les que no em deixaren temps per a res, però ara per fi, torne a escriure i ho faig amb les energies renovades.
I com que vinc amb energia, vaig a parlar d’un dels temes, juntament amb el de la llengua, que més energies han consumit a valencianistes de totes les èpoques i edats, i que tot i així segueix sense resoldre’s. Simbologia valenciana.
“Para muestra un botón” diguem en castellà, i per a mostra una anècdota. Ja fa temps que al cul del meu cotxe porte una enganxina, la qual és (més o menys) així:
Un dia, una companya de classe, nacionalista ella de tota la vida, em va dir al vore l’enganxina que fera el favor de llevar-la, ja que era una “blaverà”. Jo que mai havia vist res estrany en l’enganxina li vaig preguntar el motiu pel qual em deia això. “Perquè posa València en blau”-em va respondre. Només unes setmanes més tard, una altra xica, en este cas, la novia d’un amic, que ha estat sempre vinculada al món del blaverisme, em va vore amb el cotxe i al dia següent em va dir: “com es nota que eres catalanista, menuda pegatina dus posada al cotxe”. Jo, que ja estava flipant-la encara vaig gossar a preguntar: “Què té de catalanista eixa enganxina?” - “Home! Està clar! podent posar la reial senyera posa les quatre barres de l’escut, per a confondre”. La conclusió que vaig traure d’estes dos “recriminacions” és que si en lloc d’eixa enganxina haguera portat un bou d’osborne no hauria tingut que donar explicacions a ningú, i açò és molt trist.
Dins la perplexitat en la que alguns diuen que viu este país, incloc la meua perplexitat davant el desgavell paranoic que afecta als símbols. Resulta que un dia allà per la transició a algú se li va ocòrrer que calia dividir i enfrontar als valencians, crear dos nuclis irreconciliables que feren que tot allò que es relacionara amb la valencianitat fóra motiu de conflicte. Regne front País, Senyera coronada front Senyera nua, Muixeranga front Himne Regional, Blaverisme front Catalanisme. No sé que va ser. No sé qui va tindre la gran idea, però la qüestió és que ho va brodar. 30 anys portem de “Guerra Freda”, obligant a tot aquell valencià o valenciana que té una consciència identitaria valenciana a triar entre dos blocs perfectament reconeixibles i antagònics, dos blocs inamobibles. Al País Valencià, no pots sentir-te valencià i punt, has de desenrrollar un cabdell enrevessat, has de triar entre jugar a blanques o negres i tries el que tries, el conflicte està servit. No es pot ser valencià, inomés valencià, d’una manera normal, perquè la normalitat no existeix.
Doncs a mi, que sóc un poc especial, a mi que no he viscut la Batalla de València, no m’importa ni el més mínim eixe conflicte, no pense deixar-me dur per la inèrcia d’una paranoia que reviu els temps de la Russia comunista front als EEUU capitalistes a escala micro. Passe. I amb açò no vull dir que estic per la superació del conflicte, sinó què jo, individualment, no tinc cap conflicte que superar. No es pot dir el mateix d’altres, d’aquells que viuen, s’alimenten i reviscolen dia rere dia un conflicte que pretenen dur fins a la mort per inanició o per avorriment.
A tots aquells que diuen que acceptar que hi ha diverses maneres d’entendre el valencianisme és renunciar, jo els dic que només han de renunciar a una cosa: a la intolerància. Quan jo era menut, em van ensinistrar que un valencià que fa lluir una quadribarrada és un mal valencià, un fill de puta, un malparit. De segur, que hi ha algú, que hi ha molts, a qui de menuts els digueren que qui porta una senyera coronada és un mal valencià, fill de puta, malparit. Doncs, l’únic mal valencià que hi ha és aquell que adoctrina als altres en l’odi i els prejudicis. Acceptar-nos com som, diversos, plurals, amb diversos símbols, amb moltes visions… però tots valencians este és el vertader repte. Això és ser valent, i no el morir abraçat a una senyera, qui no accepta una bandera, fa de la intolerància la seua bandera.
Des de la Mare de Déu del Lledó, passant per la faixa morellana, el guerrer de Moixent, la Dama d’Elx, la senyera coronada, la Geperudeta, Sant Vicent, el rat penat, el drac alat, la moma, el València CF, el Vila-real, el burret, la mistela, el Penyal d’Ifach, les colles de dimonis, la muixeranga, les falles, les gaiates, fins i tot Españeta!…tots deurien ser símbols de tots els valencians i no privatius d’un moviment polític determinat, ja n’hi ha prou de conflictes simbòlics, que la política no enfronte símbols ni persones sinó idees, i que cada valencià i cada valencianista s’expresse en llibertat.
P.D.: Este post va dedicat a l’engaxina del meu cotxe, als qui no creuen això que diuen de: “O conmigo o contra mí”, als qui entenen la pluralitat i el diàleg com a coses possitives per a la superació i el progrés d’un poble, i a Españeta.
Bé, m’agradaria fer una aclaració, les dos persones que mente al principi en l’anècdota de l’enganxina, no són exemple d’eixa intolerància de la que parle més avant. L’exemple el faig com a introducció de q alguna cosa estranya passa amb els símbols a este país. En cap cas he volgut dir que eixes dos persones, (sobretot una d’elles, Rosa) són persones intolerants, si així s’enten ho rectificaré, perque no era ni de lluny això el q volia expressar, com dic, amb l’exemple només volia fer palés la “anormalitat” respecte als símbols. Vull deixar-ho clar i demanar disculpes si escau.
