Archivos de la categoría ‘Uncategorized’

CONGRÉS!!

Julio 5, 2008

Hui el Consell Nacional del Bloc ha convocat, a proposta de l’Executiva, un Congrés Nacional per al 28 i 1 de març de l’any vinent. Entendreu l’exclamació del títol d’este post per què considere que ja “tocava”. Tocava perquè no estem a la mateixa situació que al 2006 quan es celebrà l’anterior Congrés. Tocava perquè cal actualitzar el projecte i l’estratègia així com l’equip que ha de dur-los a terme. Tocava, en definitiva, perquè el Bloc necessita una forta espenta per a superar el gran repte del 2011.

És evident que el Bloc ha canviat la seua situació en estos anys. A gener de 2006, quan es celebrà l’anterior Congrés, el Bloc –com a partit extraparlamentari- buscava un acord electoral amb EU per a propiciar un canvi en el govern valencià. Hui ja estem dins del parlament valencià, i l’únic que es visualitza de l’activitat del valencianisme polític a les Corts és el conflicte amb Glòria Marcos. A més, la institucionalització del partit ha deixat en evidència les mancances organitzatives del Bloc, acostumat a treballar a l’àmbit local. A nivell de país la situació també ha canviat: la crisi econòmica que patim, l’esgotament del model de grans esdeveniments, el pretés “gir al centre” del PP i el nou rumb del PSOE, configuren una nova realitat social, econòmica i política a la que s’ha de fer front amb una renovació tant de missatge com d’estratègia.

És el que vull dir quan parle d’actualitzar el projecte del Bloc: què podem oferir a la societat valenciana. El Bloc només és un instrument per a aconseguir uns objectius polítics: una societat més justa, avançada, oberta i plural. Una política per a fer PAÍS en clau de progrés i sostenibilitat i una regeneració democràtica tan necessària. El partit, sense un projecte que oferir, no servix de res. En quant a l’estratègia caldrà parlar del full de ruta per a créixer, consolidar-se, i poder fer realitat les propostes del valencianisme polític. Per a fer això cal també un equip renovat amb ganes i noves idees, amb les energies carregades perquè la tasca no serà fàcil.

La forta espenta que necessitem es podria resumir en una frase: necessitem il•lusionar. Il•lusionar a tot el partit que en gran mesura es troba desmotivat, i il•lusionar a la societat valenciana amb un projecte que és útil per a les seues necessitats, i que oferix un model de país diferent, més modern, més obert, més plural i més VALENCIÀ. Al 2011 haurem de superar molts obstacles per a créixer. El que hem de saber és que fent les coses bé, ÉS POSSIBLE!

“Alguien tenía que decirlo”

Abril 25, 2008

 

Vaja per davant que estic totalment a favor de la llibertat de culte. Sóc conscient de que acostume a utilitzar un llenguatge clar i directe (de vegades massa i tot) i per això que faig este aclariment només començar el post, perquè hui pense ser clar i directe, més que mai si cal. I és que hi ha coses que requereixen un tractament contundent, fins i tot sorneguer, i crec que l’ocasió ho mereix.

Hui a l’obrir el correu he vist que tenia un e-mail d’un antic company d’escola. Fa prou de temps que no el veig i me n’he alegrat i tot de vore que s’havia molestat en escriure’m. El mail portava per títol “Alguien tenía que decirlo”, i jo tot encuriossit l’he obert. Mentre estava carregant he pensat “merda, a que és un virus” però no, era pitjor. Era un d’eixos mails en cadena, eixos de “passa’l a tots els teus contactes o la maledicció del tio garrofa caurà sobre tu”. Sembla que el meu amic es pren molt seriossament això de les cadenes perquè la llista de gent a qui havia adreçat el mail era enorme. Comence a llegir: “este es un mensaje en defensa de la familia…” que bé, jo sempre demane pizza familiar al Telepizza, pot ser siga interessant i tot la cadena esta. “…la familia tradicional, la de siempre, en la que hemos crecido y nos hemos formado como personas y ciudadanos de bien esta en peligro…”  Ja estem, a vore que més diu… “…no se puede negar que España es una nación católica, lo ha sido siempre, y eso no se puede obviar…” Bo, no vaig a avorrir-vos citant tots els detalls d’interés públic que pregonava el mail tot i que aniré citant les parts més rellevants. Bàsicament el mail pretenia ser una defensa de la familia tradicional catòlica, apostòlica i romana, que es dedicava a atacar les families monoparentals, però sobretot les families homosexuals. Criticant per damunt de tot el fet que una parella gay tinga dret a adoptar xiquets. I no penseu que el text escatimava arguments eh? No, no, ni molt menys… però un moment! De sobte em ve al cap, el meu amic, el que m’ha enviat el mail, resulta que ell pertany a una d’eixes comunitats cristianes, els “quicos” els diuen, el meu col·legi estava ple de gent d’esta comunitat.

No sé si per curiositat o per instint vaig parar de llegir per un moment eixa obra de la literatura contemporània i vaig tornar cap a dalt per tal de vore a que persones havia enviat el mail. Entre la llarga llista en trobe a uns quants coneguts del col·legi, puc reconèixer almenys a 4 d’ells que pertanyien o pertanyen a dita comunitat cristiana, als quals anomenaré a partir d’ara: A, B, C I D.

Però tornem al text, destacaré dos sentències del mateix: “Según ha demostrado el profesor Potter (serà Harry?) la homosexualidad es un problema mental que conecta con la psicología propia del individuo, que hace que perciba la realidad de un modo distorsionado… …por todo esto, podemos afirmar que la homosexualidad es una enfermedad mental, que debe y puede ser tratada, que tiene cura en un elevado número de casos, si bien existen casos de no retorno ” y l’altra diu:” …Así mismo no resulta descabellado pensar que un niño criado en un entorno carente de la figura materna, sufrirá carencias de cariño que podrían ocasionarle un trauma y problemas de autoestima y confianza en si mismo en su etapa adulta y…”  Sabeu què en pense jo? Jo pense que qui sí tenia un problema mental és el pare d’este amic, el remitent. Quan ell era menut, es dedicava a pegar-li fuetades als seus fills amb el cinturó quan estos feien alguna cosa que ell considerava “pecat mortal”, més d’una vegada en classe de natació he vist les marques rojes en l’esquena del meu amic, jo les veia, tothom les veia. Per terceres persones sé que este amic ja no es parla amb son pare, i per intuició puc imaginar-me que eixe home va llençar a perdre l’infantesa del meu amic i li va provocar molts traumes, però segurament no passa res, de segur que l’home es confessava tots els diumenges i Déu ja l’ha perdonat. El seu fill, me s’entoixa que no…

Més: ” …como ya hemos señalado la falta de un referente adulto de cada sexo en el seno familiar, esto es un padre y una madre, puede provocar en el menor trastornos en la personalidad y el comportamiento, llegando incluso a convertirlo en un muchacho tímido, insociable…” Crec que es bon moment per a contar-vos la història de A. A té 6 germans (el tindre molts fills és, com sabeu, voluntat de Déu en este tipus de comunitats), quan era menut, uns 7 o 8 anys, a A el coneixiem al col·legi com “el niño perro”, A es comportava com si fora un gos, mossegava, lladrava, treia la llengua a tota hora, quan sonava la campana baixava correns al pati amb la llengua fora i jugava a correr darrere de les pilotes de futbol que els demés xiquets li llençaven per a riure’s d’ell. Un test psicològic va revetlar que A tenia una carència afectiva important provinent del poc cas i estima que li feien els seus pares, i havia adoptat la personalitat de gos, perquè la seua mascota era l’únic membre de la seua familia que li prestava l’atenció que ell necessitava. A, deixà de fer el gos, almenys literalment, perquè els seus resultats escolars van ser roins fins al final, actualment A toca en un grup de Heavy Metal i beu litros a la plaça de Benimaclet.

” …por esto los niños [fills de pares homosexuals] no podrán ver satisfechas sus necesidades y no tendran una infancia como la de las demás criaturas…”. B tenia 8 germans, ell era el major, era molt bo jugant a basquet, malgrat això mai va poder entrar a l’equip del cole perquè els seus pares no podien pagar-ho, el club de basquet va tractar d’arribar a un acord de quota reduïda amb ells, però es van negar. B dormia en una habitació amb tres lliteres en companyia dels seus 5 germans (xics). Després dels Nadals de primer de la E.S.O. vaig preguntar-li a B que li havien portat els reis, em va contestar que un pijama i una samarreta de Pokemon. B volia fer carrera, no va poder, va tindre que posar-se a treballar als 16 per tal d’ajudar econòmicament en casa.

” La rebeldía suele ser la exteriorización de la frustración interior que siente el adolescente frente a una situación familiar que es incapaz de aceptar… …se puede dar la circunstancia del efecto bola de nieve y que el chaval se aficione a las actividades delictivas  como vía de escape….”  C i D són cosins, 10 i 11 germans respectivament, C té un germà a la pressó, D té un germà al cementeri per sobredosi i un altre al nitxo del costat per conduir a 100km/h en moto fugint de la policia. C és “camello”, suministra cocaïna i haixix a tota la barriada de Malilla, als 19 anys ja era pare, del fill no en sap res. D va pel bon camí, aquell judici per atracar una farmàcia el va fer adonar-se’n de que no podia continuar així.

No citaré més d’este repugnant text, però si podria parlar-vos d’E, que va marxar de monxo de claussura a Israel deixant a sa mare destrossada, o de F que va abandonar la comunitat als 16 anys i a conseqüència son pare el va tirar de casa, o de G i H, dos bessonetes que porten el coll ple de ronya perquè després de que la seua mare banye als seus 4 germans menuts ja no queda aigua calenta.

Però no cal, el problema està en que dos homes no poden criar a un xiquet, perquè són dos homes i a més s’estimen i se claven el penis de l’altre pel cul com a mostra d’amor i això no pot ser. Això és una aberració i els xiquets mereixen una familia tradicional, catòlica, apostòlica i romana. Com la del meu amic, el que m’ha enviat el mail o com qualsevol de les que he citat.

Què Déu ens pille confessats.

Tabú 2: Símbols en un país atípic

Marzo 21, 2008

Fa temps que no escric al blog, primer va ser perquè estàvem en campanya electoral i no n’hi havia massa temps, després perquè havien passat les eleccions i no tenia massa ànims, a continuació van ser les falles les que no em deixaren temps per a res, però ara per fi, torne a escriure i ho faig amb les energies renovades.

I com que vinc amb energia, vaig a parlar d’un dels temes, juntament amb el de la llengua, que més energies han consumit a valencianistes de totes les èpoques i edats, i que tot i així segueix sense resoldre’s. Simbologia valenciana.

Para muestra un botón” diguem en castellà, i per a mostra una anècdota. Ja fa temps que al cul del meu cotxe porte una enganxina, la qual és (més o menys) així:

Un dia, una companya de classe, nacionalista ella de tota la vida, em va dir al vore l’enganxina que fera el favor de llevar-la, ja que era una “blaverà”. Jo que mai havia vist res estrany en l’enganxina li vaig preguntar el motiu pel qual em deia això. “Perquè posa València en blau”-em va respondre. Només unes setmanes més tard, una altra xica, en este cas, la novia d’un amic, que ha estat sempre vinculada al món del blaverisme, em va vore amb el cotxe  i al dia següent em va dir: “com es nota que eres catalanista, menuda pegatina dus posada al cotxe”. Jo, que ja estava flipant-la encara vaig gossar a preguntar: “Què té de catalanista eixa enganxina?” - “Home! Està clar! podent posar la reial senyera posa les quatre barres de l’escut, per a confondre”. La conclusió que vaig traure d’estes dos “recriminacions” és que si en lloc d’eixa enganxina haguera portat un bou d’osborne no hauria tingut que donar explicacions a ningú, i açò és molt trist.

Dins la perplexitat en la que alguns diuen que viu este país, incloc la meua perplexitat davant el desgavell paranoic que afecta als símbols. Resulta que un dia allà per la transició a algú se li va ocòrrer que calia dividir i enfrontar als valencians, crear dos nuclis irreconciliables que feren que tot allò que es relacionara amb la valencianitat fóra motiu de conflicte. Regne front País, Senyera coronada front Senyera nua, Muixeranga front Himne Regional, Blaverisme front Catalanisme. No sé que va ser. No sé qui va tindre la gran idea, però la qüestió és que ho va brodar. 30 anys portem de “Guerra Freda”, obligant a tot aquell valencià o valenciana que té una consciència identitaria valenciana a triar entre dos blocs perfectament reconeixibles i antagònics, dos blocs inamobibles. Al País Valencià, no pots sentir-te valencià i punt, has de desenrrollar un cabdell enrevessat, has de triar entre jugar a blanques o negres i tries el que tries, el conflicte està servit. No es pot ser valencià, inomés valencià, d’una manera normal, perquè la normalitat no existeix.

Doncs a mi, que sóc un poc especial, a mi que no he viscut la Batalla de València, no m’importa ni el més mínim eixe conflicte, no pense deixar-me dur per la inèrcia d’una paranoia que reviu els temps de la Russia comunista front als EEUU capitalistes a escala micro. Passe. I amb açò no vull dir que estic per la superació del conflicte, sinó què jo, individualment, no tinc cap conflicte que superar. No es pot dir el mateix d’altres, d’aquells que viuen, s’alimenten i reviscolen dia rere dia un conflicte que pretenen dur fins a la mort per inanició o per avorriment.

A tots aquells que diuen que acceptar que hi ha diverses maneres d’entendre el valencianisme és renunciar, jo els dic que només han de renunciar a una cosa: a la intolerància. Quan jo era menut, em van ensinistrar que un valencià que fa lluir una quadribarrada és un mal valencià, un fill de puta, un malparit. De segur, que hi ha algú, que hi ha molts, a qui de menuts els digueren que qui porta una senyera coronada és un mal valencià, fill de puta, malparit. Doncs, l’únic mal valencià que hi ha és aquell que adoctrina als altres en l’odi i els prejudicis. Acceptar-nos com som, diversos, plurals, amb diversos símbols, amb moltes visions… però tots valencians este és el vertader repte. Això és ser valent, i no el morir abraçat a una senyera, qui no accepta una bandera, fa de la intolerància la seua bandera.

Des de la Mare de Déu del Lledó, passant per la faixa morellana, el guerrer de Moixent, la Dama d’Elx, la senyera coronada, la Geperudeta, Sant Vicent, el rat penat, el drac alat, la moma, el València CF, el Vila-real, el burret, la mistela, el Penyal d’Ifach, les colles de dimonis, la muixeranga, les falles, les gaiates, fins i tot Españeta!…tots deurien ser  símbols de tots els valencians i no privatius d’un moviment polític determinat, ja n’hi ha prou de conflictes simbòlics, que la política no enfronte símbols ni persones sinó idees, i que cada valencià i cada valencianista s’expresse en llibertat.

P.D.: Este post va dedicat a l’engaxina del meu cotxe, als qui no creuen això que diuen de: “O conmigo o contra mí”, als qui entenen la pluralitat i el diàleg com a coses possitives per a la superació i el progrés d’un poble, i a Españeta.

Bé, m’agradaria fer una aclaració, les dos persones que mente al principi en l’anècdota de l’enganxina, no són exemple d’eixa intolerància de la que parle més avant. L’exemple el faig com a introducció de q alguna cosa estranya passa amb els símbols a este país. En cap cas he volgut dir que eixes dos persones, (sobretot una d’elles, Rosa) són persones intolerants, si així s’enten ho rectificaré, perque no era ni de lluny això el q volia expressar, com dic, amb l’exemple només volia fer palés la “anormalitat” respecte als símbols. Vull deixar-ho clar i demanar disculpes si escau.

Joves en moviment

Febrero 24, 2008

Dijous 21,

el col·lectiu del Bloc Jove de València, de bon matí, visitem l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, per tal de commemorar el dia de la llengua materna. Al monestir de Sant Miquel dels Reis (on està ubicada l’AVL), despleguem una pancarta on es pot llegir: “VALENCIÀ LLENGUA DE TOTS”, tot seguit ens entrevistem amb Ascensió Figueres, Pta. de l’Acadèmia a qui entreguem un comunicat.

Tot seguit Carles i jo anem a fer un mos i enviem lo més ràpidament possible la nota de premsa. Després anem a la seu del BLOC, allí Vicent treballa des de l’ordinador del despatx del Bloc Jove, fent feina interna. Després reunió per a planificar la campanya del Bloc Jove per a les eleccions generals, ja tenim el material, Pere ens explica que farem, i ens parla dels vídeos que s’han preparat. Debatim sobre dates i accions, ens organitzem. Sorgixen noves i interessants idees. Acabada la reunió anem a la seu electoral, allí trobem a Ferran i altres joves que han estat ajudant a muntar-ho tot per a l’obertura de campanya, Gustau ens recorda que hem de tindre en compte que prompte es farà una nova bicifestació de Massa Crítica, hi anirem.

Divendres 22,

Carles i jo hem quedat amb Albert. Albert ens ha demanat ajuda per a resoldre un tema burocràtic de l’associació Tirant lo Blanc, seu a la cadira i ens conta com es va recórrer el dia anterior mig País Valencià amb una furgona repartint material electoral i de campanya, té pressa i està cansat, però trau temps per a aconsellar-nos sobre un concertet que volem dur a terme, també ens informa de com funciona el Tirant, ens convenç, col·laborarem amb el Tirant.

Per la vesprada anem a Godella, hi ha congrés comarcal de l’Horta Nord i estem convidats, allà mentre fem temps, Joana ens mostra el planning que ha redactat dins la seua tasca d’implantació dels col·lectius. També parlem amb Manel, està molt ocupat, el conservatori li lleva molt de temps, però trau temps d’avall de les pedres per tal d’assistir al congrés, dú 48 hores sense dormir. Vicent ens ensenya fotos del seu xiquet, està molt pagat, xarrem amb ell de política, ens diu que té un blog, li parlem de blogs valencianistes, l’afegirem. Després del congrés, anem a sopar al garito d’una associació de joves de Godella, ens han preparat un soparet bassat en entrepans i truita de creïlla, ens tracten molt bé i ens parlen de les iniciatives que duen a terme en el poble, totes elles molt interessants. Rosella és qui ha organitzat tot, ens comenta una iniciativa que vol dur a terme en col·laboració amb el nostre col·lectiu, la farem. Eixa nit coneixem a gent, als joves de Bonrepòs i a Clara.

De nit anem de festa, a un pub d’ambient ens reunim amb Isaura Navarro, Ferran i Sergi, que han estat tota la nit repartint material per les zones d’oci.

Dissabte 23,

Parle amb Andreu pel messenger, vol saber com va anar la reunió de campanya del dijous, ja té ganes d’anar a repartir material i a encartellar, a ell l’encisa l’acció de carrer. Recorde que Dani haurà de fer el disseny dels cartells de falles, he de dir-li-ho, lo seu és la imatge, és un currant, em comenta que a conegut a una xica nacionalista valenciana a la que tal vegada li interese fer País, està molt bé. Fran també em parla pel msn, m’informa sobre un tema del Consell de la Joventut, anirà a aclarir-ho.

De nit, carnestoltes a Benimaclet, Joan em comenta que ha conegut a un xic que vol afiliar-se. A la plaça uns dolçainers toquen “la manta al coll”, tota la plaça s’enganxa a cantar. També està per allí l’Oscar, de Tarragona, ell també es mou per l’ambient nacionalista, eixa nit han muntat un concert. En un senyal de tràfic trobe veig una enganxina de la manifestació del 25 d’abril d’enguany, me’n recorde de Xavi, d’Alcoi, activista lingüístic de primer ordre. També em trobe amb Inés, com sempre s’fereix a ajudar en lo que faça falta. Després amb Enric, que fa campanya des del seu fotolog.

Diumenge 24,

Rep un missatge de Roseta, està al poble, no té internet, però de segur que ja sap la data dels propers concerts de Pau Alabajos, Sergi Contrí o qualsevol altre grup o cantautor que faça música en valencià, no es perd cap. Mire el correu, Dídac m’ha enviat un e-mail sobre el Dia de la dona, on m’explica una acció que vol dur a terme i demana col·laboració.

Tots els noms que apareixen en negreta, són de joves, què, en major o menor mesura contribueixen a fer un país més lliure en un món més just.

A tots ells i a tots els que em deixe, els done les gràcies per mantindre encesa la flama que m’encoratja a seguir sempre endavant. ELS JOVES SOM EL PRESENT.

Contra la impunitat

Febrero 9, 2008

A casa nostra, estem patint des de fa temps, una onada de violència feixista que en qualsevol país democràtic seria motiu d’escàndol. Hem passat d’agressions físiques a persones per la seua ideologia a atemptats amb bomba o incendis a seus de partits polítics.

Davant este greu problema, alguns partits com el BLOC, EUPV i ERPV han impulsat una plataforma cívica baix el lema “Acció popular contra la impunitat” des d’on, per exemple, es denuncies coses com que un assasí vaja de candidat en les llistes d’un partit a les eleccions municipals.

M’agradaria resaltar el fet, de que la plataforma, ja en el seu nom, ens indica la gravetat del problema. De fet, no es diu “Acció popular contra la violència” ni “Acció popular contra el feixisme”, la paraula clau és doncs: impunitat.

Segons el diccionari “impunitat” vol dir:

Qualitat d’impune; carència de càstig.

Així lo que es denuncia no es el fetnòmen feixista en sí, sinó, més bé, la absència de castic que eixes accions comporten.

Veritablement, som molts els que ens preguntem com pot ser que ací es col·loquen bombes o es peguen pallises i no passe res. Resulta difícil comprendre perquè els mitjans de comunicació no donen més ressò a estos esdeveniments, o perquè la policia no reacciona amb la contundència necessària. Els motius de la impunitat es van aclarint si fem cas del que diuen “las malas lenguas”, la remor va creixent, va agafant força, però com que només és una sospita, basada en molts indicis però recolzada en poques proves, no seré jo qui destape la caixa dels trons. Això si m’agradaria contar un conte, per a qui li interese:

“Hi havia una volta, en un país molt molt llunyà, un llaurador que vivia en una xicoteta barraca amb els seus fills.

L’home, que ara ja era vell, havia estat un gran guerrer de jove. De fet, deien que en el passat fins i tot l’emperador li havia prés por per la gran fama i prestigi que l’home havia agafat amb la seua espasa. També diuen, que l’emperador, va fer tot el possible per a que l’home fracassara en la seua carrera militar, i no li quedara altra que tornar-se’n a casa. Per tal d’aconseguir-ho, el sobirà va utilitzar totes les seues males arts, va aconseguir que tot el món prenguera por del guerrer, dient que era un assasí i que pretenia destruir l’Imperi. Davant eixes acusacions, el jove guerrer no va tindre més remei que vendre la seua espasa i els seus cavalls i es va comprar unes terres menudes on es va construir una barraqueta i es va dedicar tota la seua vida a conrear la terra.

Ara que l’home era vell i ja no estava per a res, els seus fills eren qui feien les tasques del camp. Tot i que a simple vista, els seus fills eren uns simples llauradors, l’home s’havia encarregat des de que estos eren ben menuts, d’aprendre’ls en l’art de l’espasa. Amb la intenció de que quan es feren grans esdevingueren grans guerrers. Per això l’home duia molts anys estalviant, per a comprar als seus fills les millors espases i els millors cavalls. Just l’any que l’home havia reunit quasi tots els diners per a la despesa el seu fill major va entrar a la barraca molt disgustat:

Pare! pare! ens han furtat! ni les cebes, ni les carxofes, res no han deixat!

Però com?- va dir l’home espantat- i ara d’on traurem els diners per a comprar les armes i els cavalls? Ai senyor, quina desgràcia! Fill meu açò no pot quedar així, ara mateix agafa la tartana i marxa a la caserna de la guardia imperial i denuncia este fet.

El fill va marxar de seguida, i com que la caserna estava lluny, no va tornar a casa fins que es feu de nit.

- Pare, ja he tornat- I el pare d’un bot va anar cap on estava el fill: - i bé que t’han dit?

-  Què res no podien fer, que sinó haviem vist a ningú furtant-nos las collita l’assumpte era tan complicat com trobar una agulla en un paller.

- Però com? si per a amagar tanta ceba i tanta carxofa caldrien carros i carretes, si resultaria tan fàcil com buscar per les alqueries de la “contornà” i de segur que es trobaria al culpable!

- Això no és tot pare- li va dir el fill- quan estava a la porta de la caserna, un soldat se m’ha apropat i mirant-me als ulls amb menyspreu m’ha preguntat si jo era el fill del guerrer llegendari, a lo qual li he respost que sí.  Rient-se m’ha dit, que jo no tindria espasa nova enguany. Tot seguit he entrat a explicar els fets al comandant i llavors, és quan m’ha dit que els resultaria impossible trobar als lladres.

- I això és tot?

- No, pare. Quan eixia per la porta m’ha vingut una oloreta molt bona a menjar, llavors he anat a un lateral de la caserna, junt a la tanca que dona al pati, he grimpat per la tanca i he guaitat per sobre, allí estava tot el regiment de l’emperador dinant bollit de carxofa i ceba.”

Cadascú que interprete el conte com vullga.

El centralisme de la Ciutat de València

Febrero 3, 2008

 

En moltes ocasions se’ns acusa als valencians (els de la ciutat de València) de centralistes. Jo, que sóc de la ciutat tal vegada no percep igual eixe centralisme, com per exemple el pot percebre un pegolí o un benicarlando, però arran de les celebracions d’ahir m’ha vingut al cap l’idea de que és injust i centralista que totes les celebracions del 800aniversari del naixement de Jaume I programades per la Generalitat s’hagen realitzat a la capital del país (també estan programades exposicions a Alzira a partir de la setmana que ve). Em preocupa que una data com esta quede reduida per les nostres institucions a l’àmbit de la província i focalitzada en el Cap i Casal. Sembla que el provincialisme es promou des de dalt quan ja està prou estés, sembla que es vol convertir als valencians de cada província en cossos polítics amb objectius i reivindicacions diferents (i en alguns casos oposades). Jo em negue a que açò siga així, jo no sóc ni vull ser més valencià que qualsevol altre i no vull que des de les institucions valencianes es faça entendre que València, per ser capital del país o veges tu per quin estúpid motiu, és més valenciana que Alacant, Oriola o Sagunt.
Des del valencianisme polític no hem de caure mai en eixe error, de dividir-nos, de jerarquitzar la nostra valencianitat en funció de la proximitat del nostre poble o comarca a la capital, que és el que em dona la impressió que alguns dels nostres dirigents pretenen. Si bé és manifestament necessaria la consecució d’un projecte sòlid i fort per a la ciutat de València (el qual des d’ací molts reclamem) no és menys cert que eixe projecte no ha d’eclipsar altres projectes o monopolitzar l’atenció del valencianisme (tot i que a voltes semble necessari el seure i reflexionar profundament del nostre paper a esta ciutat), en definitiva, València ha de ser capital i motor del país, però no ha de confondre’s amb ell. València és una part, no és el tot. Per sort, això els valencianistes ho tenim clar. Com clar hauriem de tindre també, que ciutats com Alacant o València necessiten un projecte i una planificació política ambiciosa per la nostra part, el nacionalisme valencià no pot permetres i menys ara, quan estem en una situació històrica inmillorable, no implantar-se i consolidar-se en les grans ciutats del país, amb ambició i força però sense caure en el parany centralista i provincialista del PP.

Què veuen els de dalt?

Diciembre 9, 2007

Què veuen els catalans i en concret, el catalanisme, quan fa una ullada a la situació del País Valencià?

Esta pregunta me la he feta moltes voltes, i sols ara, després d’un temps veient coses i analitzant-les puc donar una resposta formada. Doncs bé, per a mi, el catalanisme veu del País Valencià el que Eliseu Climent vol que vegen… bo, Eliseu i ERPV, clar. Eliseu a una entrevista a “la Vanguardia” , diu que al PV la situació del català és bona, diu que estem millor que mai amb 4 televisions que emeten en català (dins d’eixes 4 entrarà també TV3? sí, eixa que ens volen llevar i amb la qual este home té molt a vore), i que, malgrat els intents de Madrid, els nostres són  dos països (dos regions d’un país, per a ell) que tenen l’ambició de treballar conjuntament i no només això! sinó que a més a més, els empresaris i ciutadans valencians, catalans, balears i rosellonessos (xe tu, sent pancatalanista, ho haguera tingut més fàcil dient solament “catalans”) treballen junts a Europa fins al punt que constitueixen un “lobby” davant Brussel·les, perquè “hemos comprendido perfectamente que tenemos intereses comunes e infraestructuras por defender juntos ante la UE”.  Nyas coca!

Si a més, li peguem una ullada també a les coses que Eliseu publica a través de la revista “el Temps”, ens adonarem de que, tot plegat, al País Valencià, la llengua està creixent, l’oferta del valencià (aaiss ha estat un lapsus, volia dir “català”) a escoles i mitjans de comunicació és boníssima, la cobertura que se li ha donat als 300 anys de la perdua dels furs ha estat seguida amb interés màxim per la societat valenciana, els Països Catalans són més reals hui que mai, fins i tot els empresaris se n’adonen, el govern valencià encara que submís davant Madrid, ha aprés a plantar-li cara i traure-li profit, i inclús ha arribat a dir que ERPV és una formació política amb molta projecció futura al País Valencià…

Ara, entenc perquè a valencians i catalans ens costa tant entendre’ns, ara entenc perquè el discurs PPCC dona vots a Catalunya i els resta al País Valencià, simplement perquè portem 30 anys amb un intermediari, amb un paràsit entre ambdos països que es guanya la vida venent fum, ací i allà; mentint indiscriminadament, donant una imatge ací: la imatge que per a poder llançar ponts amb Catalunya hem de signar primer un contracte on diu que som catalans i hem de parlar amb accent oriental. I una altra allà: que al País Valencià hi ha un fort sentiment de catalanitat llevat de 4 locos blaveros que no paren de fer la mà i tot el munt de coses que he citat més amunt.

No el culpe, ell viu d’això, si no diguera el que diu, si no fera el que fa, li tocaria tancar “la paraeta”, plegar els trastos i anar-se’n a casa, però clar, tothom vol guanyar-los dolços no? muntar un centre Octubre a Barcelona o tindre repetidors allà per a qué els catalans pugueren vore Canal 9 era mal negoci no Eliseu?

Ara, els qui tenen que llevar-se de sobre eixe estil de fer política, eixa teranyina de falses realitats, eixe parany de paraules que amaguen la més gran de les mentides, són els valencianistes ací i els catalanistes allà. Només així tindrem el tipus de relacions que tots dos volem, valencians i catalans, relacions que ens beneficien i ens facen millors, però que ens respecten i no s’extralimiten.

Sense Eliseu, és possible.
 

re-centralitzar l’educació

Noviembre 20, 2007

Quan la Universitat pública organitza jornades sobre temes socio-polítics o econòmics, les llistes de conferenciants i ponents s’omplin de socialistes (del PSOE clar) com si les jornades foren un dolç al que s’apropen totes les mosques. Així, sol passar, (que jo ho he vist) que les conferències es convertixen en mitins polítics, on estos personatges, es dediquen a dir la seua, a fer proselitisme polític sense escrúpols i a orientar les ments de tots aquells que escoltant-los sense massa cura no se n’adonen del verí altament subjectiu de les paraules que escolten. (Supose que des del PP faran el mateix, però a les Universitats privades).

Així si toca parlar de l’euskobarómetro, el propi encarregat del tema (que és, a més a més, el director de l’euskobarómetro!!), en lloc de parlar-te de les dades que reflecteix dit projecte estadístic sobre el País Basc, t’explicarà perquè tots els nacionalistes bascs són subnormals o perquè Euskal Herria no és una nació. Si toca parlar de polítiques públiques, te contaran com a l’ajuntament de Madrid (on governen els altres) són tan burros que es dediquen a construir parcs infantils en zones d’oficines on no viu ningú. I si toca parlar de l’educació… ai… et diran que cal recentralitzar-la.

Sí, sí, això diuen els barons i petits-burgesos del PSOE quan es passegen triomfants per la Universitat de Saló de Graus a Aula Magna. I per a defensar estos posicionaments utilitzen arguments de pes (de fet, d’un pes veritablement insuportable), arguments que van des de “es que es innegable que la educación esta muy mal, conviene re-estructurarla” fins a “el hecho de que las comunidades autónomas tengan competencias en materia de educación está provocando que los nacionalistas adoctrinen a los estudiantes para incorporar a los ciudadanos a su causa política desde bien jóvenes, en una muestra de proselitismo sin precedentes”. Curiosament açò t’ho diu un tio, amb carnet del PSOE a la butxaca que havia vingut a parlar de “les noves tecnologies a la Universitat” i que ha acabat dient lo que li surt, i que, per supost, no fa proselistisme.

El problema no és que esta persona defense açò, el problema no és que ho defense amb eixos arguments, el problema és que tots els socialistes que passaven per allí, un rere l’altre, deien el mateix. Re-centralitzar l’educació per tal d’evitar l’augment dels nacionalismes perifèrics (i per tal d’evitar també altres coses, tot s’ha de dir).

Tal volta el que passa és que els socialistes xarraires no se’n recorden de quin va ser un dels arguments utilitzats en el passat per a descentralitzar l’educació: evitar que els nacionalistes perifèrics pugueren argumentar que el sistema educatiu era repressor i adoctrinador, captant a la gent per esta via i sumant-la  a la causa nacionalista des de joves. Irònic no?

Més irònic és pensar el que passarà si el PSOE comença a dir en veu alta el que ara només s’atrevix a dir en petit comité davant d’estudiants imberbes i amb granets. Imagineu que fóra a Madrid on es decidira si en determinat institut de determinat poble del País Valencià ha d’haver línia en valencià o no ha d’haver-hi. Imagineu que fóra a Madrid on es decidira si els xiquets valencians han d’estudiar Història d’Espanya o Història del País Valencià. Imagineu que fóra a Madrid on es decidira quantes hores de valencià han de tindre els estudiants a la setmana o qui nivell de coneixements de la llengua és el que deuen haver adquirit al acabar els estudis…

Tal volta ens ho explicarà algun socialista en la pròxima conferència.

El PSOE valencià es queda sense pla

Octubre 18, 2007

Hui ha presentat la seua dimissió el secretari general del PS¿PV?-PSOE davant les acusacions manifestades contra ell pels mitjans de comunicació del Grupo Prisa, sobre un suposat tracte de favor que el dirigent socialista hauria rebut d’una constructora, i les pressions rebudes des del seu propi partit. 

Pla ha admés que no entén perquè s’ha originat tota esta campanya en la seua contra i diu que mamprendrà accions legals contra els mitjans de comunicació que l’han involucrat en els assumptes térbols. Tal volta el que Pla deuria fer es preguntar-se perquè han estat precisament els mitjans de comunicació afins al partit socialista els qui han iniciat tot l’embolic.

Pla no ho sap, no ho entén. I a mi m’agradaria donar-li una pista. Després de 7 anys com a líder del PSOE valencià, després de 7 anys com a cap de l’oposició a les Corts Valencianes, Pla ha demostrat una submissió evident davant el Partit Popular, no ha sigut capaç de bastir un discurs polític alternatiu, no ha sigut capaç d’il·lusionar a la gent progressista d’este país, ni tan sols ha sigut capaç d’il·lusionar als seus propis companys de partit.Hui s’ha acomiadat i ho ha fet agraint al Partit Popular el comportament que ha tingut davant esta crisi. Un fet que ben bé pot sintetitzar el que ha estat el pas de Pla per la vida pública valenciana, set anys ofrenant glòries al PP.

Un any, més de 8000 visites

Octubre 10, 2007

Fa un any que Taronget i jo vam encetar este bloc amb molta il·lusió i bones intencions, des d’aquell més d’octubre ençà han estat més 8000 les visites que ens heu fet, no sé si en seran moltes o poques, així i tot vos agraïm de tot cor el vostre interés en este xicotet racó de la xarxa i del món valencianista. Moltes gràcies ;)