La importància d’un color

                      

 Ahir apareixia publicada a Valencianisme.com la següent notícia:

 

 L’assemblea del BES proposa al BLOC recuperar el color taronja

 

 I a mi açò em va alegrar, i molt. Al text s’expliquen els motius que dóna el BES per a fer esta proposta, i també apareixen els motius pels que, fa uns anys, esta corrent interna es van posicionar en contra d’eixe mateix color i a favor d’un altre, el roig. Els arguments que ha donat el BES a favor del taronja ara o a favor del roig fa uns anys, o els que puga donar jo ara, crec que poc importen en realitat.

 

Tal vegada algú puga pensar, que parlar de colors és banal o superflu, que és una qüestió simbòlica més, d’eixes que tant ens agraden als qui militem en el valencianisme. També hi ha qui veu açò com un nou “tomb” en la política del BLOC o com un “no saber que fer”, una evidència de que el partit està perdut i no troba el nord. Res més lluny de la realitat. Hui en dia les qüestions d’imatge són importants per a tots aquells que volen comunicar alguna cosa a la societat, i per suposat, per als partits polítics també. Pense que juntament amb el discurs, el treball de base i el carisma dels líders; la imatge és fonamental per a determinar l’èxit d’un partit. Per això el fet de que, els qui deien que no volien el taronja, ara el proposen en decisió assembleària em sembla més que significatiu.

 

Podria donar ací mil arguments de perquè estic a favor de recuperar eixe color, o millor dit, de perquè pense que mai es deuria haver abandonat. Podria dir que adoptar el taronja és un pas valent cap a la diferenciació del projecte; que és una mostra de que el BLOC vol liderar, i no confondre’s dins d’una barreja de sigles; podria dir que és la prova més fefaent de que es vol remarcar el motiu d’existència del partit, ser la casa comuna del valencianisme progressista, en tant que el taronja s’identifica amb la valencianitat. Podria dir que és un color viu i càlid, cridaner, atractiu per a la vista. Però sóc conscient de que dient tot açò puc trobar-me amb contra-arguments igualment vàlids i contundents: El taronja és un color de partit de centre; el taronja el gasta Convergència Democràtica de Catalunya, per tant adoptar-lo vol dir que volem apropar-nos a ells; el taronja és emprat per partits com Esquerra o Coalició Valenciana i ha estat utilitzat en el passat per el PP… Tanmateix, podria trobar arguments a favor i en contra de tots els colors, el roig indica progressisme i esquerra però es utilitzat pels altres dos grans partits d’esquerres (PSOE i EU). El blanc és un color neutre que inspira confiança i futur però és massa asèptic i podria ser entés com color de partit de centre. El verd és el color de l’esperança i de l’ecologisme, però dóna la imatge de partit purament verd i ens faria mimetitzar-nos amb IdPV. El blau…. bo, millor no diré res del blau. El que està clar és que tots podríem trobar mil arguments a favor i en contra del taronja. Del taronja i de qualsevol altre color. Per tant seria absurd que jo tractara ara de defensar este coloret des d’un punt de vista objectiu, donant arguments “racionals” amb la intenció de convèncer a algú.

 

Preferisc, per altra banda, donar la meua visió subjectiva, com a persona, com a militant del valencianisme polític i com a somiador despert. El meu color preferit és el roig, després el groc, després el negre. El taronja no figura entre les meues afinitats cromàtiques. Però recorde que fa temps, algú em va passar pel messenger l’adreça d’una pàgina web: Valencianisme.com. Per aquell temps, jo començava a interessar-me pel món del valencianisme, les circumstàncies i el poc que coneixia del tema, em feien pensar que hauria de triar entre “catalanistes” o “blaveros”, dos conceptes llavors difusos en la meua ment (tant de bo encara ho foren) , pensava que no em quedava més remei, si volia defensar la meua terra des de lo polític, que entrar a formar part dels “rojos” o dels “blaus” en una mena de guerra civil a la valenciana. I sempre recordaré el que vaig sentir quan la finestra de l’internet explorer es va obrir davant els meus ulls i el taronja va impregnar les meues retines. Simplement era perfecte! Taronja, com el tapiç de l’horta valenciana, com la barreja de l’or i la flama, un color que no indicava conflicte, no anunciava guerra civil, ni em demanava que triara bàndol, un color que només hem deia una cosa: benvingut, estàs en casa. Després amb el temps descobriria més coses sobre el color. Descobriria el paper que havia jugat en el tercer espai del BLOC, el partit que havia apostat veritablement per la convergència del valencianisme i la societat valenciana, descobriria a eixe BLOC “taronja” que deien havia existit, que va estar a punt de fer història a falta d’un grapat de vots, del taronja que havia servit per a que valencianistes de tot tipus segueren davant d’un ordinador a debatre els uns amb els altres i que altres valencians, com jo, que veníem de fora del moviment ens sentirem a gust i anàrem integrant-nos des de posiconaments de respecte i tolerància i amb molta il·lusió.

 

I a poc a poc, com si d’una antiga rondalla es tractés, el taronja em va captivar i es va convertir per a mi en un mite. Un mite que em parlava com la veu del tro a cau d’orella, que anunciava que era possible, que el valencianisme existia, que algun dia la llengua i els símbols, les denominacions, les fílies i les fòbies, no serien obstacle per al valencianisme, per a la unió dels valencians. Un mite que no jutjava ni tractava d’adoctrinar a un poble sinó que treia d’ell lo millor i ho plasmava en un color, un color càlid, un color viu, un color propi. Taronja era la mar que envoltava la Itaca dels valencians. Taronja era l’esperança d’un poble que algun dia aconseguiria ser lliure amb l’esforç de tots. El taronja, es va convertir per a mi en l’evidència cromàtica de que no tot estava perdut, que el camí només havia fet que començar. De fet, quan ara veig campanyes com la del YES WE CAN d’Obama, quan llig un article d’algun company valencianista tractant d’aportar llum entre tenebres o escolte alguna cançó de la Gossa Sorda que parla d’esperança, no puc evitar vore l’èpica que s’amaga darrere d’un lema, un text o una melodia, eixa èpica que converteix a les persones en herois, i als actes mundans en mites. I es que amb el taronja tinc la sensació de que tot és possible per al poble valencià, eixe poble sense el qual, sens dubte, el taronja seria només un color.

 

 

S’acaba la glaciació?

 Llegia l’altre dia al blog de la Soca un article de Salvador Cardús sobre el nou panorama que sembla obrir-se en les relacions entre País Valencià i Catalunya. A l’article es fa referència també a un altre article escrit per Josep Vicent Boira. A més, Enric Juliana i altres també s’han fet ressò de l’assumpte.

Bàsicament els elements semblen ser els següents: Crisi econòmica generalitzada; Economia valenciana, abans dedicada a la bricomania territorial (ara fem 3 PAIs ací, ara un manhattan allà o un Marina d’or més cap amunt), que necessita davant la crisi, noves vies per a diversificar-se; una Catalunya que econòmicament travessa hores baixes; un finançament autonòmic perjudicial per als dos països, un “corredor mediterrani” cada vegada més necessari i finalment(però no per això menys important), uns empresaris que pressionen.

El panorama està doncs, més o menys així i sembla que els respetius governs, el català i el valencià, comencen a parlar entre ells, les respectives cambres de comerç fan el mateix i els periodistes, tertulians, politòlegs, economistes i aficionats com jo, especulem al respecte, que és al remat lo que més vida li dona al tema. Opinions hi ha moltes, en els articles que vos he linkat més amunt, podem llegir des del qualificatiu de “Lento, muy lento deshielo” per a referir-se a les relacions entre valencians i catalans fins a actituds molt més “optimistes” que pregonen ja l’agermanament econòmic i cultural entre ambdos països, passant clar està pels pessimistes que diuen que, novament, l’anticatalanisme genètic dels valencians frustrarà les aspiracions que ara comencen a guaitar.

Jo, que d’economia no en se massa, vull opinar del tema. I sobretot m’agradaria opinar sobre el paper (si és que encara li queda algun paper que representar) del valencianisme davant este nou panorama. I és que, veritablement, el panorama és nou, no sé si aplegarà a bon port tot allò que entre polítics i empresaris d’una i altra vora del Sènia estan gestant, però sincerament tant fa. Que valencians i catalans col·laboren, parlen entre ells i apleguen a acords és una cosa tan sumament nova que encara que després no s’alce un gat pel rabo, haurà pagat la pena (és com el cometa eixe que passa per la Terra només una volta cada nosé quants anys).

La veritat és que qui té el paper més complicat en tot açò és, segons el meu punt de vista, el PP valencià. M’imagine la cara que se li quedaria a certs membres de l’executiu popular, quan un bon dia l’empresariat valencià va telefonar i com si el Consell fora un simple telefonista els va dir: “Operadora, pongamé con los de arriba” Mare de Déu, quin terratremol! tota la vida mirant a ponent i fent-los el ditet als de dalt, tota la vida amb les dos cançons de sempre ( la de “Per a ofrenar…” i la de “No, no, mos fareu, mos fareu…”) i ves per on que la inèrcia econòmica (o tal vegada el destí) ha volgut col·locar eixe vaixell ple d’espanyolistes i d’anticatalanistes mirant al nord! Sens dubte, el PP ho té difícil, té difícil explicar a un poble adoctrinat en l’odi als catalans com a forma de reafirmació “regional” que ara els roÏns de la pel·lícula, els que ens furtaven l’aigua, la llengua, la paella, el micalet i a Àusies March ja no són roïns, ara són bons. Ara són aliats, hi ha bon rotllo. Com ho faran? crec que esta és la gran incògnita i sincerament no tinc ni idea de com ho faran, però sí sé una cosa: Ho faran, ho faran segur. Perquè si el PP sap fer algo bé açò és manipular. I si ara convé que els valencians vegen als catalans amb bons ulls, els valencians d’ací tres dies estan ballant sardanes.

Per altra banda, em preocupa més el paper dels valencianistes en este assumpte. Estem davant un tren que no se’ns pot escapar. Nosaltres podem ser ara els garants del progrés del País Valencià. Nosaltres vam ser els qui vam dir que l’economia no podia basar-se unicament en el ciment i l’especulació, i això, amb la crisi, s’ha demostrat. Nosaltres vam ser els qui vam dir que necessitàvem unes bones infraestructures per a vertebrar el país, i això, amb el corredor mediterrani, serà prioritari. Nosaltres som els que sempre hem dit que hi havia que mantindre bones relacions amb Catalunya i ara, els empresaris en són conscients. Nosaltres som els que volem un millor sistema de finançament, i amb el pas del temps, va sent a cada cop més evident que això no és una reivindicació egoista sinó una necessitat. En definitiva, nosaltres vam ser i som els que, com el Pepet Grill de Pinoxo, sempre hem tingut clar quin és el millor País Valencià possible, i això ho hem d’aprofitar.

Però ATENCIÓ! perquè si ara els catalans són bons hi haurà que buscar un altre enemic, algú haurà de ser ara l’enemic públic número u dels valencians, i coneixent al PP i coneixent la nostra nul·la visió estratègica, els valecianistes tenim totes les paperetes. Així que, al meu parer, hem de ser intel·ligents i no caure en les errades del passat. És moment ara de fer valencianisme amb el cap, més que amb el cor. Ara més que mai té sentit el: “ja ho deiem nosaltres” i el demostrar que el valencianisme polític és l’únic projecte capaç d’optimitzar les relacions amb Catalunya, l’economia, el corredor mediterrani, el finançament i fins i tot el problema de l’aigua.

Malgrat tot, percep (i espere enganyar-me) que es farà tot el contrari, que ressorgirà el clamor catalanista com va passar a la transició, que és tornarà a parlar de catalans del sud, de països sense nom i de ¿re?-unificació nacional. I el PP tindrà per fi el seu nou enemic públic número u. I si això passa, la situació serà com fins ara, que la majoria de coses que el nostre poble aconseguix, les aconseguirà malgrat nosaltres i no gràcies a nosaltres. Hui més que mai, mereixem un nacionalisme valencià que sàpiga representar al seu poble, sinó ho tinc ben clar: les relacions entre Catalunya i País Valencià es desgelaran però nosaltres acabarem tancats al congelador.