Des de Nocap ens sumem a la celebració del Dia Estellés amb este poema dedicat a la nostra ciutat:

CANT DE VICENT

…a unes tres milles de la mar, a la banda
occidental del riu Guadalaviar, sobre el qual
hi ha cinc ponts…
Sir John Talbot Dillon

PENSE que ha arribat l’hora del teu cant a València.
Temies el moment. Confessa-t’ho: temies.
Temies el moment del teu cant a València.
La volies cantar sense solemnitat,
sense Mediterrani, sense grecs ni llatins,
sense picapedrers i sense obra de moro.
Lavolies cantar d’una manera humil,
amb castedat diríem. Veies el cant: creixia.
Lentament el miraves créixer com un crepuscle.
Arribava la nit , no escrivies el cant.
Més avant, altre dia, potser quan m’haja mort.
Potser en el moment de la Ressurecció
de la Carn. Tot pot ser. Més avant, si de cas.
I el tema de València tornava, i se n’anava
entre les teues coses, entre les teues síl·labes,
aquells moments d’amor i aquells moments de pena,
tota la teua vida — sinó tota la vida,
allò que tu saps de fonamental en ella –
anava per València, pels carrers de València.
Modestaments diries el nom d’algun carrer,
Pelayo, Gil i Morte…Amb quina intensitat
els dius, els anomenes, els escrius! Un poc més,
i ja tindries tota València. Per a tu,
València és molt poc més. Tan íntima i calenta,
tan crescuda i dolguda, i estimada també!
Els carrers que creuava una lenta parella,
els llargs itineraris d’aquells duies sense un
cèntim a la butxaca, algun antic café,
aquella lleteria de Sant Vicent de fora…
La casa que estrenàveu en estrenar la vida
definitivament, l’alegre veïnat.
l metge que buscàveu una nit a deshora,
la farmàcia de guàrdia. Ah, València, València!
El naixement d’un fill, el poal ple de sang.
aquell sol matiner, les Torres dels Serrans
amb aquell breu color inicial de geranis.
Veus, des del menjador, per la finestra oberta,
Benimaclet ací, enllà veus Alboraia,
escoltes des del llit les sirenes del port.
De bon matí arribaven els lents carros de l’horta.
Els xiquets van a l’escola. S’escolta la campana
veïna de l’església. El treball, el tenaç
amor a les paraules que ara escrius i has dit sempre,
des que et varen parir un dia a Burjassot:
com mamares la llet vares mamar l’idioma,
dit siga castament i amb perdó de la taula.
Ah, València, València! Podria dir ben bé:
Ah, tu, Val`ncia meua! Perquè evoque la meua
València. O evoque la València de tots,
de tots els vius i els morts, de tots els valenciants?
Deixa-ho anar. No et poses solemne. Deixa l’èmfasi.
L’èmfasi ens ha perdut freqüentment els indígines.
Més avant escriuràs el teu cant a València.

(Inclou un missatge adreçat als valencianistes patidors dels efectes de “la Roja”)

“Les Espanyes” no és només el nom que rebien els diferents regnes que integraven la unitat dinàstica ibèrica sinó que podria representar esta realitat –sentimental en diferents graus per alguns, administrativa per uns altres, inevitable per a tots- que vivim hui en dia.

I és que està l’Espanya de la diversitat i l’Espanya del: “en cristiano, coño”. Està l’Espanya avançada i europea i l’Espanya inquisitorial i mono-neuronal. Està l’Espanya del plural (banderes, llengües, sentiments, identitats) i la del singular (una nación, unos colores, una lengua, un país, Españñññña). Podria continuar fins l’eternitat però a la vista dels últims esdeveniments tot es reduix a l’existència d’una Espanya desitjable però impossible, i d’una Espanya real i efectiva, que patim com a projecte polític reduccionista, empobridor i excloent (la sentència sobre l’Estatut català n’és una bona prova).

La selecció podria representar perfectament l’altra Espanya, la desitjable: un equip on Albiol i Puyol no han de pagar els desplaçaments per a que Casillas mane sobre ells.  Un equip que ja no conforma Marca i AS (algú se’n recorda d’allò de Raul Selección?). Per ells em puc alegrar. Però entre ells i jo està, com qui no vol la cosa, la meseta mediàtica de sempre i l’ús interessat del sempre efectiu nacionalisme banal.

Per posar alguns exemples. Hui un comentarista de Cuatro destacava com a gran notícia que els seguidors de fora de Madrid que tornaven de Sudáfrica cap a les seues cases, “decidiesen pillarse el vuelo a Madrid y luego otro vuelo a sus casas”, segons ell “para vivir la fiesta”. Acaba de descobrir el centralisme aeroportuari però encara no ho sap. I què podem dir de Telecinco, orgullosa signadora del Manifiesto de la lengua común. Ahir, el comentarista de Ràdio Marca afirmava eufòric després del gol d’Iniesta que “podria cantar el gol en catalán, podría cantarlo en gallego o en euskera porque toda España, blablabla…”. El problema és que no ho va fer. Quan la pluralitat es queda en pura retòrica només cal rascar un poc i trobarem darrere la vella España de sempre: mesetària, pobra i trista Espanya.

Mentrestant, per als de sempre, les celebracions es convertixen en l’excusa perfecta per traure a passejar el pollastre rojigualdo i les actituds més feixistoides. Compten amb el silenci mediàtic com a via lliure per a fer el que vulguen.

No m’estranya que els dos grans partits, els defensors del pensament únic estiguen contents amb tot açò. Perquè la crisi que han provocat passa desapercebuda, perquè el pensament únic pot ser cada vegada més únic i menys pensament, perquè la roji-gualda és l’emblema perfecte per al bipartidisme que ens volen imposar.

I la resta? I especialment… i els valencianistes? Per a tots vosaltres les següents línies:

Abans que res. Gràcies. Perquè ser valencianista és un acte de generositat i no d’autosatisfacció. Perquè sou conscients que el senyor que fa sonar el clàxon o la xiqueta que hui s’està pintant la bandera espanyola en les galtes, són dels nostres perquè són valencians. I la nació la farem amb ells o no la farem. Amb els nacionalistes únicament no tindrem una nació sinó alguna cosa semblant a un fòrum d’internet.

Ànims, perquè quan les xifres del CIS es transformen en crits i  càntics, se’ns fa més evident de les dificultats del nostre treball.

I precisament perquè eixe treball serà difícil ens cal sobretot intel·ligència. Per a saber llegir on està el nostre poble i guiar-lo. Passet a passet. Cap a l’autoestima. Cap a la formació en el pensament crític. Cap a la pluralitat i la cultura democràtica. Cap a l’afirmació com a poble i la reivindicació d’allò que ens pertoca. I sobretot, cap el benestar de tots i totes.

A tots ens agradaria anar a pressa cap a eixos objectius. No depèn només de nosaltres. Cal barrejar ambició i realisme en la justa mesura. Que la prudència no ens faça traïdors ni la utopia suïcides.

I crec que podem començar per re-emmarcar la “qüestió espanyola”. Perquè ni la indiferència ni l’atac frontal ens ajudaran a caminar amb el poble que tenim. I és que els passos que s’han fet en algun moment cap una Espanya més semblant a la selecció no han sigut ni de la dreta ni de l’esquerra espanyola. Fer vore estes contradiccions, pot ser el primer pas.

L’origen

No és la primera vegada que tractem en este blog el tema dels canvis a l’espai d’Izquierda Unida. Ja abans de les generals de 2008 parlàvem sobre la reconversió fallida d’Izquierda Unida, sumant als cassos de València els de Ses Illes i Astúries. Des de llavors ha plogut molt: els llamazaristes han perdut definitivament el control de l’organització i l’espai electoral a l’esquerra del PSOE s’eixampla al compàs del desgast de Zapatero. Podríem dir que les dos ànimes d’Izquierda Unida continuen enfrontades i els perdedors de l’últim congrés del partit van a seguir l’estratègia de l’escissió col·lectiva, bé com a posició de força per a tornar a negociar la unitat més endavant o bé per a trencar definitivament amb el Partit Comunista. Siga com siga, els orígens de tota esta estratègia ve de lluny.

La fallida reconversió d’IU ha provocat esta escissió, però la pèrdua de les sigles electorals en tota esta operació suposa un colp dur a les expectatives electorals d’este sector.

El Mapa

La nova coalició vol pivotar sobre tres sectors: les escissions d’IU, els nacionalismes progressistes i l’ecologisme. L’objectiu seria donar a llum una opció política alternativa a IU amb una esquerra més verda i menys roja. Amb les dades que van sorgint podem començar a dibuixar un mapa:

En este mapa podem observar les diferents organitzacions participants situades en els seus respectius territoris.  Els interrogants apunten les incorporacions desitjades pels impulsors d’esta plataforma.

Comencem pels que actualment conformen l’Espacio Plural. Les iniciatives del País Valencià i Balears i (escissions d’IU) liderades per ICV de Catalunya; P36 a Andalusia;  Nueva Canarias (escissió personalista de Coalición Canaria) i CHA (vinguda a menys des de l’eixida de Labordeta).

Però allò més interessant ho trobem en els interrogants: les possibles incorporacions (algunes d’elles probables, altres improbables) que donaran major o menor pes a esta plataforma. Comencem pels més probables:

A Andalusia falta per vore si la mediàtica ex-alcaldessa de Còrdova i consejera en la Junta socialista, Rosa Aguilar se suma i arrossega a altres sectors provinents del llamazarisme andalús.

A Madrid, a banda del propi Llamazares o Inés Sabanés (que no podrà repetir com a candidata d’IU), tindrà especial importància la presència del component “verd” en la coalició. Val a dir que recentment les diferents organitzacions verdes han aconseguit un acord d’unitat que pot facilitar esta operació.

A Astúries, IU està baix el control del llamazarisme i no ha participat de la “refundació” del seu propi partit a nivell estatal. A més, en este territori ja té en marxa una mena d’ “Entesa” amb una formació asturianista (Bloque por Asturies) i els Verds i és el sector comunista qui s’ha escindit (aconseguint en les eleccions de 2007 un regidor per Oviedo).

En la banda dels menys probables (però no per això, impossibles) trobem:

A Galícia, els impulsors d’esta plataforma volen comptar amb el BNG com a membre de la coalició. Personalment veig improbable esta incorporació ja que el BNG té una fortalesa important i una vessant nacionalista més accentuada que el referent “nacionalista” de la nova plataforma, la CHA.

A Euskadi i Nafarroa, la incorporació pretesa és Aralar, que també està pendent del procés de conformació d’un pol sobiranista entre EA i l’esquerra abertzale.

A Ses Illes l’interrogant és sí el PSM-Entesa Nacionalista participarà de l’operació.

I finalment i en la mateixa línia que els balears, al País Valencià la qüestió és què farà el BLOC. Des del meu punt de vista la incorporació és improbable, però els antecedents (2008) haurien de fer-me pensar el contrari.

Conseqüències

L’operació podria tindre com a principal víctima a Izquierda Unida, que competiria amb un partit molt similar en aquells territoris on té alguna perspectiva de millora (València, Andalusia, Madrid). Així i tot, IU pot veure’s forçada a negociar amb ells o confiar en que el poder de la marca i la deriva del PSOE siguen suficients per a mantindre el “momentum” fins les eleccions.

A nivell de País Valencià ens trobem amb un escenari d’incertesa. Iniciativa va triar un nom molt adient, perquè fins ara ha sabut fer prevaldre les seues condicions i el seu full de ruta, per la qual cosa les tensions s’han multiplicat al sí del BLOC en els prolegòmens de cada convocatòria electoral. I tot sembla indicar que al 2012 la situació es repetirà perquè mentres uns mouen fitxa, altres esperaran a que passen les eleccions locals i nacionals. Estem condemnats a viure un etern déjà vu en estos temes? Per estrany que parega… sembla que sí.

A dia de hui ser realista implica vore les coses d’un color molt negre.  El País Valencià ha sigut dessolat per un tsunami en forma d’inoperància, irresponsabilitat i sucursalisme. Una barreja d’ingredients amb un resultat molt preocupant.

Fa dos setmanes varem conéixer  la culminació d’un procés que ha culminat amb la polvorització de qualsevol mena de sistema financer valencià. CAM i Bancaixa deixen d’estar lligades als interessos valencians i passen a estar-ho dels interessos de PP i PSOE respectivament. No és un canvi cap a una gestió més professional i menys política sinó un moviment en el realineament de peces en l’escenari polític mesetari. Els culpables de l’aposta pel monocultiu de la construcció (PP i PSOE) són els mateixos que esgrimeixen com a inevitable l’absorció de les nostres caixes per l’alt endeutament en un sector purament especulatiu. Els tres ingredients en la seua màxima expressió: inoperància (per la mala gestió), irresponsabilitat (per no assumir les conseqüències d’eixa mala gestió) i sucursalisme (perquè tots els camins acaben conduint a la Gran Madrid).

Els valencians hem perdut el capital financer que podia oxigenar el nostre teixit industrial i empresarial i orientar-lo cap a pautes més sostenibles, diversificats i competitius.

Però si pensàvem que seria difícil superar esta mala notícia, ens trobem amb una altra que ens situa en un escenari realment catastròfic. No és cap novetat, perquè altres indicadors ja ho indicaven així, però no per això deixa de ser una realitat colpidora: en l’avaluació que ha fet el Ministeri d’Educació dels diferents sistemes educatius, el valencià es troba a la cua. Els estudiants de primària valencians estan a la cua en totes les àrees: en competència matemàtica (la 15 de 17), en comunicació lingüística (la 14 de 17), en competències socials i cíviques (la 16 de 16), i en coneixement del medi físic (16 de 16).

Així, ens trobem amb que també hem perdut el nostre capital humà. Sense capital humà, l’economia valenciana viurà condemnada a sectors terciaris amb una baixa productivitat i un nivell salarial baix. Els jóvens condemnats a triar entre ser cambrers o operadors de telemarketing. I en termes cívics, vulnerables a la manipulació per part dels inoperants, irresponsables i sucursalites. Ens allunyem d’Europa, ens acostem al subdesenvolupament.

Podríem parlar d’altres tipus de capital com ara el social (aquell que incorpora dimensions tan fonamentals com la confiança interpersonal o la intensitat de xarxes de cooperació entre professionals, empreses, treballadors. etc) o el natural (amb la destrucció del nostre territori: l’horta, rius, marjals, serres, espais marítims etc.) o les infraestructures (any 2010 i sense eixida a Europa amb ample ferroviari europeu).

Si sumem tot això al constant dèficit fiscal que patim els valencians en benefici d’altres territoris, no podem arribar a una altra conclusió: estem patint un autèntic buidatge per part de PP i PSOE. Com si fórem un pou de petroli que van a explotar fins que quedem esgotats i marxen abandonant-nos. Com eixos països que veuen els seus recursos explotats sense rebre cap benefici a canvi (en plena connivència amb les elits corruptes locals).

Un altra política no només és possible (ho és?) sinó que sobretot, és necessària, -diria més- és imprescindible.

Impulsada per ICV, també formen part Iniciativa del Poble Valencià, Iniciativa d’Esquerres (una recent escissió d’EU a Ses Illes), Chunta Aragonesista, Paralelo36 (Andalusia), i Nueva Canarias. Este seria el nucli fundador d’un projecte amb ànims d’expansió en altres territoris (sobretot Madrid, per la seua importància demogràfica).

Naix, diuen, com un fòrum de pensament, reflexió i acció política (en la qual pot entrar, diuen explícitament, el concórrer a les eleccions generals de 2012 baix un mateix paraigües). Des de fa un temps se sabia que ICV es movia en este sentit. Fins i tot podem dir que era previsible des de la desfeta dels Llamazaristes en IU i el seguit d’escissions arreu de l’Estat.

El que a mi m’interessa, però, són les implicacions a nivell de País Valencià. Ja en les eleccions generals de 2008 varem viure un intent de dissoldre el valencianisme polític dins d’una opció com la de Izquierda Unida de Llamazares. Un intent que va prosperar dins del BLOC però que a Madrid no va obtindre el vist i plau. Això se suma al fet que des de la nova plataforma parlen d’incloure partits nacionalistes d’esquerres, i que posen com a referent a Europe Ecologie, sobre la qual ja vam parlar ací i ací.

Només faré dos apunts sobre tot açò:

1- Un de caire politològic: A Espanya no existeix cap incentiu en el sistema electoral per a fer una aliança d’este tipus en les eleccions generals. El repartiment de diputats es fa a nivell de província (amb una barrera del 3%) i per tant els partits nacionalistes no espanyols poden competir perfectament (a diferència de les europees). En el cas francès, en canvi, les presidencials són a nivell estatal, les legislatives són amb un sistema majoritari a doble volta (situació que incentiva les aliances).

2- Un de caire polític: Les eleccions generals són clau per a qualsevol partit que pretenga obtindre reconeixement nacional per al seu poble i trencar amb el maltractament que pateix des del centre. De formar part d’esta aliança, el valencianisme quedaria totalment anul•lat. Per posar un exemple a l’hora de defensar els reptes estratègics que tenim per davant a Madrid com ara el corredor mediterrani o finançament, de quina banda estaríen els andalusos i aragonesos? Potser tornarem a sentir allò de “la generositat”: “Hem de ser generosos, que la connexió amb Europa siga per Aragó” o “Hem de ser generosos, que els diners valencians vagen a Andalusia”.

També n’hi haurà qui diga que no és el moment de preparar el 2012. Que cal centrar-se en el 2011. Potser este comentarista imaginari tindria raó, però em fa la impressió que alguns ja tenen ben pensat el 2012. Si és així, que el debat siga discret però obert i democràtic. Que la història dels fets consumats ja ens la coneixem.

Barrejant tot açò, Eric Fischer, ha recopilat informació sobre les fotos geo-etiquetades ciutat a ciutat i ha abocat la informació sobre els plànols de les ciutats. En alguns casos fins i tot ha intentat diferenciar entre fotos tretes per turistes o per ciutadans locals. A València el resultat és el següent:

Com podíem esperar, Ciutat Vella, el vell llit del Túria i de manera incipient, el Port (i les platges), concentren la major part de les fotos conformant un contínuum ben interessant. Així, un dels avantatges de València com a ciutat per a ser visitada és que seguint el riu podem traslladar-nos del centre a la Ciutat de les Arts i de les Ciències i d’ahí al port i a la platja.

Un camí per a ser fet a peu, a bicicleta, en transport públic (amb les noves línies de tramvia). Qui ha dit que necessitem trencar un barri per a “obrir-nos” a la mar? Per què no seguir l’eixida natural que durant segles hem utilitzat els valentins per traslladar-nos des de “València” als poblats marítims?El Cabanyal, amb les polítiques adequades encaixa de manera perfecta en eixe “contínuum turístic”.

També encaixen les parcel·les d’Horta situades entre l’Autopista del Saler i el CC. El Saler. Ben orientades, podrien posar-se en valor com a subministradores d’aliments ecològics a restaurants per al turisme i una manera de donar a conéixer tota la idiosincràsia de la vida de l’Horta. Combinar l’ús productiu amb el valor del paissatge i cultural és l’única manera de mantindre viva l’Horta periurbana.

I qui no ho veu, és perquè no ho vol vore. Eh Rita?

Però si eres, diguem, l’encarregat d’acció electoral d’un partit X, segurament no tindràs com a imatge mental això, sinó alguna cosa semblant a açò:

Com podeu intuir pels rètols, cada cercle representa una regió del País Valencià (l’elecció és meua de manera totalment arbitrària –avise-),i l’àrea de cada cercle és proporcional al pes de cada regió en el cens electoral.

Realment, poca novetat a allò que molts sabeu. El pes preponderant de València i la seua àrea metropolitana més immediata, aportant més del 32% dels vots. Les Riberes i els Camps (de Túria i de Morvedre, no de Fransisco), situades en gran part en l’àmbit d’influència del Cap i Casal, hi aporten més de l’11%. És a dir, un 44% dels vots es decideixen en eixa àrea geogràficament central que inclou la Ciutat de València, les Hortes, les Riberes i el Camp de Túria i de Morvedre.

La segona àrea en pes electoral són les comarques del sud: l’Alacantí, la conca del Vinalopó i el Baix Segura. En eixa regió es decideix vora un 24% dels resultats globals del país.

En tercer lloc trobem les Comarques Centrals amb La Safor, les Marines, la Costera, l’Alcoià-Comtat, La Vall d’Albaida i la Canal de Navarrés. En totes elles recau al voltant d’un 17% de l’electorat valencià.

A continuació, les Comarques del Nord (amb El Baix Maestrat, Els Ports, La Plana Alta I Baixa, L’Alcalatén i L’Alt Maestrat) amb un 11%;  i finalment les Comarques d’Interior amb menys d’un 4%.

Esta és la dimensió territorial de l’electorat valencià. No és el mapa de les 34 comarques valencianes, ni les províncies, ni un mapa de municipis: és un mapa que determina l’èxit o el fracàs de partits i moviments polítics cada quatre anys. És un mapa, per tant, que ens permet entendre les estratègies dels partits de cara a les eleccions de 2011.

I com a deures, una pregunta -facil·leta-: com penseu que serà el mapa de cercles segons l’electorat del BLOC? Semblant o diferent al que hem vist? Ho vorem en una futura –però propera en el temps- entrada.

De què depén que el valencianisme polític traga un 8% o un 3% en les pròximes eleccions? De segur que vos vindran al cap molts motius possibles per una variació tan gran en els resultats electorals. També vos vindran al cap les conseqüències d’estos resultats. Un 8% significa senzillament una festa non-stop d’una setmana en l’entresol de Sant Jacint (l’entranyable seu del BLOC); mentre que amb un 3% potser Morera rebria més d’un suggeriment per a prendre’s unes llargues vacances lluny de la política. Ara parlant seriosament, suposen la diferència entre una presència sòlida i continuada del valencianisme al Parlament valencià o viure novament la dura experiència extraparlamentària.

I qui pot decidir açò? Ni més ni menys que els amics Francisco Camps i José Luís R. Zapatero.

Passem a l’explicació de la Falla, però abans que res, un recordatori: Les eleccions nacionals valencianes han coincidit fins 2007 amb les municipals de tot l’Estat i amb les autonòmiques de 13 de les 17 CCAA. Així ho marcava la llei. Amb la reforma d’Estatut de 2006, a dia de hui, no existix cap impediment legal per a que les eleccions valencianes es celebren de manera separada (com ho fan Euskadi, Catalunya, Galícia i Andalusia).

Per això és comú sentir com en mig de tota la crisi del Gürtel, molts li reclamen a Camps eleccions anticipades. Fins i tot ell mateix ho va contemplar en algun moment fins que des de Génova li pararen els peus. La celebració d’unes eleccions valencianes separades en el calendari de la resta d’eleccions suposaria un canvi total en la situació del valencianisme polític facilitant i molt l’entrada a les Corts (també canviarien, per tant, les pautes de negociació de coalicions). Per posar una xifra, fins i tot un 8% seria més que possible.

Les raons són molt senzilles. L’abstenció creixeria i el vot se faria més pensant en la Generalitat que en la situació espanyola. L’abstenció afectaria sobretot a aquells votants menys interessats per qüestions valencianes (per tant, no és el cas del vot del BLOC). És el que els politòlegs han batejat com a abstenció asimètrica: afecta més al votant d’unes determinades opcions polítiques (PSOE i PP en este cas) que al d’altres (BLOC). Penseu que molta gent s’informa de les eleccions valencianes a través de Telecinco i Antena 3: és a dir, Rajoy Zapatero, Zapatero Rajoy. Eixos són els candidats perfectes per abstindre’s en una convocatòria que passaria prou més desapercebuda en els mitjans de Madrid.

Però estes mateixes raons es poden capgirar si en lloc de celebrar-se de manera separada, les eleccions valencianes coincidiren amb les estatals. És el que passa a Andalusia i ens pot passar a nosaltres si Zapatero avança les eleccions a començaments de 2011. És el que li ha demanat CiU en el debat parlamentari d’este matí i és la raó que podria suposar que el valencianisme es vera perjudicat per un augment de la participació d’este votant menys preocupat per qüestions valencianes.

Per això, per a nosaltres, el ‘quan’ pot determinar el ‘quant’. Tinguem-ho en compte quan es parle d’estes coses.

Sóc un convençut de la idea que el BLOC i el valencianisme ha d’acostar-se a tots els valencians amb un projecte cívic i inclussiu sense fer distincció d’origen ni llengües. I si parlem de la llengua majoritària al nostre país, més encara. La millor manera de capgirar la situació lingüística és crear nous valencianistes i això no s’aconseguix tancant la porta a qui no parla valencià.

¿Com es podria traduir eixa ‘filosofia’ en la pràctica d’un partit com el BLOC? Campanyes bilingües en zones castellanoparlants (València ciutat, Alacant, Foia de Bunyol), informació de la pàgina web en castellà, etc. Selectivament, amb criteris ben marcats i enfocats a aconseguir els nostres objectius.

Amadeu va escriure sobre este tema en gener de 2008. Jo he pogut fer-ho en reunions, assemblees i congressos, no sempre amb bons resultats. Mai ha faltat qui ho vegera com una renúncia imperdonable o un atac a la normalització del valencià. Altres, com ara el BLOC JOVE de la Ciutat de València si que ho han posat en pràctica i amb bons resultats.

Sembla, però, que afortunadament, els pactes suavitzen les reticències i resistències d’alguns. Potser, la valoració d’este tipus de propostes depén de la seua procedència.

Tot açò ve a que des de fa uns dies, la pàgina web de la Coalició Compromís compta amb una traducció al castellà i fins i tot es pot accedir a través de l’adreça: coalicioncompromiso.net

I jo me n’alegre.

Potser la lliçó que podem extraure és que quan una cosa és necessària, no cal esperar que vinga algú de fora a marcar-nos el camí. Qüestió de coherència, no?

Així és. El valencianisme és redundant. I com a bonus track, cal aconseguir el canvi d’esquerres a un Ajuntament on governa el BLOC (Calp). Sembla que per a alguns el BLOC també és redundant. Tinguem-ho en compte.