“Los PANE’s y los PCE’s”

Model electoral espanyol:

El sistema electoral en democràcia sol respondre a dos models: majoritari i proporcional. Majoritari és eixe que en una circumscripció qui trau més vots s’emporta tots els escons i proporcional eixe que els escons es reparteixen segons el número de vots obtinguts per cada formació política.

El sistema electoral espanyol és un sistema proporcional, concretament és el sistema proporcional menys proporcional d’Europa, de fet s’ha arribat a dir que és un sistema quasimajoritari o que és un sistema proporcional amb tots els vicis majoritaris.

La circumscripció espanyola:

La proporcionalitat d’un sistema electoral, quan atén a criteris poblacionals,  és directament proporcional a la grandària de la circumscripció. Açò és, quan major és la circumscripció (i per tant té dret a un major nombre de representants) i menys circumscripcions hi ha, més proporcionalitat existeix entre el que vota la gent i el que es tradueix en les fileres de la cambra de representants.

A l’Estat espanyol existeixen diversos nivells institucionals, çò és: estatal, autonòmic i provincial, o dit d’altra manera (una, 17 o 51 possibles circumscripcions) i la LOREG (Llei Orgànica de Règim Electoral General) estableix que la circumscripció serà la província, és a dir, l’element amb menor nombre de població i el més abundant.

Les diferències provincials i el mínim provincial

Soria és la província menys poblada de l’Estat espanyol amb 94.000 habitants (el districte de Quatre Carreres de la Ciutat de València en té 76.000) i Madrid és la província més poblada amb 6.200.000 habitants. Quan major és la diferència poblacional entre les circumscripcions més difícil es trobar un mecanisme de proporcionalitat, per a que fóra totalment proporcional Madrid hauria de triar 66 escons per cada escó triat per Soria. La LOREG a més diu que cada circumscripció independentment del número d’habitants tindrà un mínim de 2 escons. En la teoria i sent fidels a la màxima proporcionalitat, si Soria tria 3 escons, Madrid ha de triar-ne 66×3=198. En la pràctica, a les eleccions de 2004, Soria tenia 3 escons, Madrid 35.

Si la circumscripció en comptes de ser la província fóra la comunitat autònoma, per exemple, la desproporció de grandària de 66 a 1 [prov. de Madrid/ prov. de Soria] es reduiria a 26 a 1 [comunitat més poblada (Andalusia) / comunitat menys poblada (La Rioja)].

A més la LOREG també diu que Ceuta i Melilla (les dos tenen al voltant de 70.000 habitants) tindran un escó cadascuna.

Els efectes del sistema:

A tot plegat s’ha d’afegir que la traducció de vots en escons es fa mitjançant la fórmula d’Hont i la proporció que es genera, per tot allò dit abans és la següent (resultats de les eleccions generals de 2004):

 

 Els dos partits més votats al conjunt de l’Estat queden sobrerepresentats, per contra observem que els partits d’àmbit no estatal ronden a prop del 0% (proporcionalment representats) i que els partits menuts d’àmbit estatal (IU) són els qui acaben amb una desproporció més perjudicial.

Qui demana, què es demana:

I tot este rotllo ve a compte perquè últimament ha aparegut un nou partit que plateja una reforma del sistema electoral, UPyD. UPyD, que com IU i com en el seu dia va ser-ho el PCE o el CDS o  en futur podria ser-ho el CDL, són partits d’àmbit estatal amb número de vots reduït. Este model que seguix l’estela del PCE, troba el gran entrebanc d’un sistema electoral que els és totalment desfavorable i que de moment només ha permés a UPyD traure un escó per la província de Madrid (la que té més escons a repartir). A priori sembla absolutament raonable que un partit com UPyD plantege una reforma electoral, també sembla raonable que acuse al sistema de “poc proporcional”, ara, el que no s’entén és que se diga continuament que els nacionalismes perifèrics estan sobre-representats. Una fal·làcia d’eixa grandària només podia vindre d’un projecte nacionalista espanyol com el que capitaneja Rosa Díez. Però la cosa no acaba ací, i és que es demana una reforma electoral contra-nacionalista (que dic jo que deu ser una proposta del més cosmolita) que tinga com a objectiu prioritari minar la representació dels Partits d’Àmbit No Estatal (PANE’s), és a dir, els nacionalismes perifèrics.

Per què ningú els hereus del cas PCE (PCE’s) no plantegen la qüestió electoral en els veritables termes de proporcionalitat? per espanyolisme aferrissat i cabut? no, certament les intencions són altres. UPyD prefereix tindre un Congrés dels Diputats amb un PP y un PSOE sobre-representats que un Congrés dels Diputats amb 3 partits nacionalistes amb capacitat de formar grup propi. I per això planteja la possible reforma en estos termes, per això i perquè sap que és l’única manera que els dos partits grans recolzen la proposta, valga dir que sense eixa “desproporció favorable” que reben els dos partits més votats, al Partit Popular possiblement seria impossible tornar a vore’l governant en solitari amb majories absolutes.

En definitiva, els PCE’s volen un tomb en la política estatal, no un tomb per a governar puix saben que no poden, sinó per a influir en el govern, volen traslladar la capacitat de negociació i d’interlocució que hui en dia tenen CiU, PNB, BNG o CC cap a IU y UPyD. I volen fer-ho mitjançant alguna tracamanya al sistema electoral que impedisca que els partits nacionalistes obtinguen representació.

Que no s’encanten els PANE’s no siga cosa que en esta paràbola només acaben multiplicant-se els PCE’s.

València, esforç col•lectiu

València és molt més que el meu “poble” i el de centenars de milers de persones més. És la capital del nostre país, generadora d’idees i sinèrgies.  La ponència aprovada pel darrer Congrés del BLOC ho expressa molt bé:

València capital

Un altra realitat, que al nostre país té una importància especial, és el paper de València com a capital de la nostra terra. La ciutat de València, històricament, sempre ha sigut considerada com la major i millor expressió de la nostra representativitat; el punt de referència, la capdavantera (el Cap i Casal, la Ciutat i el Regne)

Malauradament, aquella voluntat de capitalitat de tots els valencians ha anat perdent-se fins arribar, actualment, a una situació de ciutat que comença i acaba en els seus propis límits municipals. Cal recuperar la capacitat de lideratge de València no tan sols per ella mateixa, sinó també per a la totalitat del país.

Per al BLOC, València ha de constituir la metròpoli valenciana que millor ens represente com a país, amb una voluntat de liderar la nostra recuperació com a poble, independentment de l’actual conjuntura política. I per a fer-ho possible, cal que València assumisca el seu paper, primer com a municipi obert, avançat i modern; segon, que siga conscient de la seua responsabilitat respecte al seu entorn més immediat (àrea metropolitana); i finalment, que es constituïsca com a capital de tot el nostre país, amb plena vocació.

Jo crec que cap valencianista pot estar en desacord amb este desig: que la Ciutat de València esdevinga una veritable Capital, que lidere la regeneració de tot el país. Però qui va a aconseguir eixa “altra valència possible”? Rita i la seua prepotència absoluta? El PSOE i la seua vocació provinciana i curta de mires? Els possibles succedanis dels dos grans partits? Evidentment, no.

La resposta està en el projecte que representa el BLOC. Està en el valencianisme progressista.

Supose que és la mateixa raó que a molts militants del BLOC els ha fet militar a este partit tant a nivell nacional com sobretot local, en els seus col•lectius. Creure que les respostes a les seues inquietuds, problemes o idees, no es troben en cap altre partit o organització sinó en el BLOC.

El col•lectiu de València, però, patix una situació diferent a la resta. I no em referisc a les característiques de la Ciutat o el grau de dificultat que comporta fer política valencianista ací. És una qüestió interna i que des de fora i des de dins, es pot comprovar amb facilitat (per tant no estic descobrint res de nou), i que es pot descriure a la perfecció en una línia:

Fa temps que el col•lectiu de València no és col•lectiu.

Així i tot, cal un esforç, com no, col•lectiu, per passar de les lamentacions al treball. Demà és el congrés del BLOC de la Ciutat de València i podem donar el primer pas per a fer col•lectiu, elegint una candidatura que integra les diferents sensibilitats i on podré participar com a adjunt, amb un grup de persones que també s’incorporen amb ganes de millorar, de sumar. En definitiva, de fer BLOC a la nostra ciutat.

No puc amagar que estic il•lusionat (i no cal que cante el “no me llames iluso…”) , perquè per primera vegada en la meua vida al BLOC existix una verdadera oportunitat de ser un col•lectiu, com qualsevol altre. Amb els seus acords i desacords. Amb la seua pluralitat. Un col•lectiu actiu, un col•lectiu viu, un col•lectiu amb ganes i idees. Amb desitjos i decepcions compartides.

Deixarà de ser un desig per a convertir-se en realitat? Aprofitarem l’oportunitat? El temps ens ho dirà. Puc dir que per mi (i crec que puc generalitzar-ho a Amadeu i a la resta de companys del BLOC JOVE), no faltaran ganes, ni propostes, ni voluntat.

Diu Joan Francesc Mira que “sense València no hi ha país”.  Si ens creiem això, actuem en conseqüència.

Valorant el Congrés

Pareix mentida que ja haja passat el Congrés del BLOC. Després de mesos de reunions, assemblees, esmenes, notícies, rumors, misteris, expectació, preocupacions, desil•lusions, alegries, i finalment dos dies d’intensos treballs, arriba el moment de fer balanç sobre tot el procés.

Com alguns sabreu (altres no teniu perquè saber-ho i per això vos informe), tant Amadeu com jo hem participat del Congrés com a delegats, i a més hem intentat aportar el nostre granet de sorra allà on hem pogut. Tant quan calia consens (com a l’Assemblea de València o del BLOC JOVE), com quan calia, sobretot, dir la nostra (com al Congrés Nacional) perquè no havia sigut possible fer-ho en les instàncies pertinents (i ho deixe ací).

Abans de tot he de dir que el Congrés no m’havia alçat moltes expectatives fins que Morera va prometre renovació (posant èmfasi en esta paraula) en aquell discurs del Puig de l’any passat i es van publicar unes ponències fruit d’un gran treball de l’equip ponent. Unes ponències que marcaven (i marquen) les pautes per a construir un Espai Valencià de Progrés liderat pel BLOC.

A partir d’ahi, vaig passar per tots els estats anímics possibles fins arribar al passat dissabte quan entravem al recinte del Centre d’Esdeveniments de la Fira València per acreditar-nos i començar el Congrés pur i dur.

I començàvem fort, amb un informe de gestió que va obtindre “només” el 63% del vot. Pose només perquè eixe percentatge no és allò habitual en congressos ‘tranquils’. Un toc d’atenció en tota regla. He llegit per la premsa que la polèmica simbòlica li passava factura a Morera. No és cert i qualsevol persona que conega mínimament el BLOC ho pot corroborar. En el meu cas el meu vot no va estar decidir fins que vaig sentir un informe, al meu parer, amb poca autocrítica (en alguns casos nul•la com ara amb el procés de pacte en les eleccions generals). I com que he sigut crític amb la gestió de l’Executiva en estos últims anys, només hauria decidit votar a favor d’un informe realista que fera un relat objectiu i crític. Lamentablement, no fou el cas.

Després començà el debat en les dos comissions: la político-estratègica i la d’estatuts-organitzativa. Encara que estava inscrit a esta última, també vaig poder viure un moment prou emotiu en la comissió política quan Amadeu va defensar la nostra esmena amb el mateix esperit i estil que defensa les seues idees en este blog. Defensava una esmena que girava entorn a una frase que parafrasejant en Fuster buscava deixar clara l’assumpció de tot símbol valencià. Per cert, una frase que ha acabat transcendint a la premsa, fins i tot atribuint-la a uns suposats estrategs del partit. [ Aprofite este moment de la crònica congressual per felicitar Amadeu per la seua tria com membre del Consell Nacional, màxim òrgan del partit entre congressos. ]

El debat a la comissió d’estatuts fou molt profitós, aprovant la part d’innovació organitzativa per unanimitat i incorporant alguns canvis a la d’estatuts (resolvent els temes més polèmics com l’organització territorial).

Al sendemà i després de gaudir per la nit d’un sopar amb la gent del BLOC JOVE de tot el país i d’unes merescudes hores de descans, començà la segona jornada amb les votacions als càrrecs i l’acte de cloenda com els principals atractius.

He d’admetre que la llista d’executiva presentada em va decebre. Com a signant del manifest Generació BLOC, creia que l’executiva havia de ser no massa extensa per ser més operativa, amb una renovació profunda (no només quantitativa sinó sobretot qualitativa) i la incorporació de joves valors del partit. La renovació ha sigut parcial. No puc deixar de felicitar-me per l’entrada de persones que sé que són garantia de treball ben fet. I ho sé bé per experiència personal com pel que m’ha arribat de manera generalitzada. Parle, per exemple d’Amparo Piquer, (la nostra “finin” al BLOC JOVE), Maria Josep Ortega, Rafa Carbonell, Ignasi Bellido o Josep Melero. Trobe a faltar alguns canvis, i la incorporació d’altres persones que podrien haver evidenciat una aposta completa per la renovació i la pluralitat (i si voleu que me mulle apuntaria els noms d’Àgueda Micó o Pere Fuset).

I després de triar l’executiva amb un 75% dels vots, així com la resta de càrrecs (Consell Nacional, Comissions, etc..) arribava l’acte de cloenda amb algunes coses destacables. Primer de tot, un gran ambient, amb centenars de banderes del BLOC i del BLOC JOVE onejant i acompanyant tant la música com els aplaudiments en diferents moments de l’acte. Per altre les intervencions dels convidats: l’enèrgica senadora de Convergència, l’ora pro Camps de Carles Arnal i en la part negativa, les inoportunes referències a les al•lèrgies així com altres excessos discursius de Mònica Oltra que no sé si es pensava que estava en el Congrés Fundacional d’una força política on ella acabava de ser triada Secretaria General més que com convidada a l’acte de cloenda del Bloc Nacionalista Valencià.

I per acabar este rotllo (ja sé que m’he passat un poquet, però és complicat condensar tantes vivències en unes poques línies), destacar el discurs de cloenda del reelegit Secretari General del BLOC, Enric Morera, que va estar més en la línia del discurs de l’Aplec del Puig que de l’informe polític. Sobretot em va agradar eixa referència als valors valencians: l’esforç i l’austeritat, com les vies per a superar la crisi econòmica. I sobretot molt oportú perquè en estes circumstàncies es fa més necessari que mai una política basada en els valors arrelats de la gran majoria de la societat valenciana davant els excessos i les ocurrències dels nostres governants.

I això és tot. Al final em duc una sensació positiva i d’expectació. Positiva perquè sempre és una alegria trobar-se amb els companys i companyes, tant els coneguts com els que encara no coneixes i que donen una idea de la vitalitat del BLOC i del valencianisme progressista arreu del país. També perquè sempre és positiu poder expressar la teua opinió i sentir la d’altres. I d’expectació perquè, com deia Natxo Bellido, la nova executiva haurà de treballar per a ser creïbles davant la militància i fer creïble el nostre projecte davant els valencians. En eixa tasca ens tindran a tots al seu costat per a, colze a colze, fer més gran esta casa, el BLOC NACIONALISTA VALENCIÀ.

Per cert, abans d’un mes, haurem de celebrar Congrés a València, així que continuarem parlant d’estes coses. BLOC must go on.

Foc, globalització i pensament únic

Fa molt de temps que no escric, mirant l’arxiu veig que des de l’11 de gener que no he dit ni pruna, massa temps, entre exàmens i històries… s’ha complicat la cosa. Observe també que l’última intervenció va ser per a acceptar el repte de Juli Just de comentar i analitzar tot el contingut de la ponència estratègica per al Congrés del Bloc. A mesura que ha anat passant el temps, els ànims han anat decaiguent i finalment he dessistit. El punt de socarrament que patisc és prou pronunciat, i com que no vull cremar-me del tot (sóc, crec, massa jove per a això) sols diré que allò que pense i que vull per al meu país i el meu partit, ho porte dient ací des de fa dos anys i tractant de portar-ho a terme a través de la meua militància activa. I sens dubte, si després del Congrés encara hi ha espai (siga el tercer o el vuité) seguiré dient-ho i fent-ho com fins ara o, si es pot, de forma més vistosa.

A estes alçades a ningú sorprén si dic que en línies generals estic ben d’acord amb el que diu el text original de la ponència, i després del retalla-còpia-apega si com diu Pere Fuset no se’m fustren les il·lusions ni se’m ferix la sensibilitat doncs em donaré per satisfet, tot i que seguiré reinvindicant més ambvisió per al BLOC des de fora i des de dins.

—————————————

Dit açò, m’agradaria parlar d’un altre tema. La polèmica de la directiva europea sobre pirotècnia. El tema sens dubte és delicat, sobretot per a nosaltres, habitants d’un país on les festes populars tenen un paper social importantíssim i on el foc i  la pólvora  són element prioritari en elles.

Que ningú s’enganye, açò qui ha d’apanyar-ho és Madrid, no Brussel·les. La directiva dóna marge  per a que l’Estat espanyol adeqüe la seua legislació de tal manera que les nostres festes no es vegen perjudicades. Ara, altra cosa és que passarà fóra de les festes estrictament populars, crec que eixe és el veritable risc. Les colles de dimonis per exemple no sempre fan els focs amb motiu de festivitats ”religioses, culturals i tradicionals” (que es la referència que fa la directiva a l’hora de deixar marge als estats membres per a que flexibilitzen la legislació).

El que sí sembla bastant possible és que això d’anar a qualsevol quiosc reconvertit en quarter de guerra i fer-te amb el teu propi arsenal de “misiles tierra-aire” s’acabe. Personalment sols hi ha una cosa que odie del món dels focs d’artifici, els coets “borratxos” que es fan servir per alguns individus de forma totalment irresponsable a festes com les falles a València i en circumstàncies molt poc adients i amb alt grau de risc. La venda d’eixe tipus de coet, pense,  sí deuria estar controlada.

El problema està en que no sabem per on tallarà Madrid, si ens tallarà l’ungla molèsta dels coets “borratxos” o ens tallarà el braç sencer i ens deixarà sense cultura del foc. Dissortadament açò dependrà de dos factors: la sensibilitat del govern estatal amb les festes populars valencianes i la capacitat de reivindicació dels nostres representants a Madrid. I que voleu que vos diga… ho mire per on ho mire: ho veig negre.

Siga com siga el que més em crida l’atenció de tot este assumpte no és el fet que la cultura del foc, quelcom tan valencià, tan nostre, puga vore’s amenaçat sobtadament d’esta manera. El que més em preocupa és vore com de vulnerables són les tradicions, hàbits, costums, i en definitva els trets culturals en el món globalitzat del segle XXI, on en una plomada poden carregar-se via legislativa i a milers de kilòmetres de distància la forma de ser i d’expresar-se de tot un col·lectiu humà.

Em pregunte on es troba la línia que separa la globalització de l’imperialisme, que separa el cosmopolitisme de l’homogenització en un món com el que tenim. Si ens adonem, des de fa poc resulta que som “occidentals”, occidental és Ramón Jiménez de Tomelloso i Francis Grey de Toronto, a tots ens claven al mateix sac i sembla ser que la tendència és que Francis Grey i Ramón Jiménez han d’assemblar-se cada vegada més, han de tindre les mateixes costums, menjar coses semblants, vore programes de televisió pareguts, vestir igual i informar-se a través dels mateixos mass media. Eixa tendència, que baix l’empar del nou “ordre mundial” s’anomena globalització i es ven com a possitiva, s’assembla sospitosament a allò que abans de la caiguda del mur de Berlín anomenàvem imperialisme i capitalisme internacional. I jo, que sóc molt mal pensat, sospite que aquells que volen “globalitzar-nos” (”civilitzar-nos” s’haguera dit en altre temps) regulant i tractant de posar barreres a coses com la cultura del foc, són els mateixos que volen que tots actuem igual i pensem igual. Ja deixa entreveure Fukuyama a “La fi de la història” que al nou ordre les diferències es tornen matissos, i els matissos són més fàcilment superables que les diferències. Però quin mèrit té posar-se d’acord quan la polèmica gira al voltant dels matissos? Una humanitat homogènia és al meu entendre una humanitat empobrida, deshumanitzada, una humanitat que certament ha aplegat a la fi de la història i que per tant sols li resta morir-se.

El vertader repte deuria ser, aprendre a conviure amb les diferències, deixar a cada poble, a cada persona, l’oportunitat de trobar el seu camí, enriquir-se amb les aportacions de qui pensa, sent, actua i és diferent, sinó qui ha de presentar l’alternativa? La globalització és, a banda de la revolució de les telecomunicacions i altres avanços ben lloables, el cavall de Troia d’eixa tendència que ens vol a tots iguals, no iguals en drets o llibertats sinó iguals en cultura i pensament, que al tornar-se únics esdevenen no-cultura i no-pensament, el triomf de la ideologia absoluta.

A qui votarem quan les opcions siguen el Jack Johnson i el John Jackson de Futurama?

Una llumeneta en la foscor

Volia aprofitar esta entrada per mostrar-vos el video que hem preparat al col·lectiu del BLOC JOVE de la Ciutat de València amb les activitats que realitzàrem durant tot l’any 2008. I a més, dedicar-li este xicotet foto-muntatge a tots els que mantenen ben viva la flama del valencianisme al Cap i Casal del nostre país, amb una xicoteta referència especial als nostres companys de col·lectiu, que han sabut entendre la pluralitat com a virtut; i els obstacles i entrebancs, com una motivació extra per a continuar amb la lluita democràtica per un país més valencià.

A ells i elles, gràcies per fer-ho possible.

Blogs i Congrés

V. Baydal té raó (en part). En la seua columna mensual en BlogsValencianistes Vicent Baydal, es pregunta per què la blogosfera valencianista no està sent utilitzada per a fer un seguiment del procés congressual del BLOC més que els comentaris políticoestratègics o organitzatius sobre les ponències. Diu:

(…)el nostre món virtual és encara reduït i no s’atreveix a posar sobre la taula informacions internes o temes que es prefereixen debatre i transaccionar pels mitjans tradicionals. El dia en què, a banda de les propostes polítiques, també isquen a la palestra cibernètica els processos interns segurament voldrà dir dos coses: una de bona, que els valencianistes serem molts més i cada sensibilitat tindrà més força per actuar de forma autònoma, i una altra de roïna, que la nostra cohesió en un mateix partit serà encara més dificultosa. En qualsevol cas, “ixcà” arribe eixe dia.

Estic d’acord en certa mesura, però no puc compartir que la cohesió del partit es veja afectada per l’apertura del partit i del seu procés intern. La cohesió del BLOC té a vore amb una cosa ben senzilla: pluralitat. Una pluralitat que no siga una mera acceptació de certes diferències que es poden “tolerar” sinó com el ciment de la que ha sigut fins ara (i esperem que continue sent) la casa comuna del valencianisme.

Si eixa pluralitat és assumida, la cohesió estarà garantida. Perquè el BLOC serà PLURAL o no será.

AMBVISIÓ

Últimament n’hi ha una pregunta surant a l’ambient pre-congressual del BLOC. ¿De que s’ha de parlar els dies 28 de Febrer i 1 de Març a la Ciutat de València, quan els centenars de delegats i militants de les diferents comarques ens reunim? O fins i tot, ¿sobre què hauríem d’estar parlant en estos moments? Sóc dels que pensa que cal parlar de tot, que el “ara no toca” quan estem en el moment que se suposa de major participació de la militància, no és una bona resposta. Cal, però, establir prioritats i centrar el debat. Per tant, quin és el debat cabdal en estos moments? Quin ha  de ser el combustible que ens ajude a encendre el motor del Congrés i del BLOC en els propers anys?

Personalment, trobe que cal parlar del BLOC que tenim i el BLOC que volem. Del país que tenim i del país que volem. I sobretot, de com fer-ho possible.

Abans de res, un aclariment. El títol d’este post no és una errada ortogràfica ni una nova proposta de normativa per a la nostra llengua. És, senzillament, la paraula que m’acabe d’inventar després de donar-li voltes unes setmanes a un joc de paraules que volia utilitzar quan tornara a parlar del Congrés del BLOC a Nocap i que ve a respondre el que li trobe a faltar al BLOC pre-congrés i espere puguem trobar en el BLOC post-congrés.

En primer lloc, AMBICIÓ per un País Valencià diferent que no només creiem necessari sinó a més, i sobretot, possible. Perquè si no tenim això clar, molts ens preguntarem què fem realment. Personalment, no entenc el nacionalisme valencià ni la seua organització política (representada a hores d’ara i majoritàriament pel BLOC) com un fi en si mateix, sinó com un mitjà. No sóc nacionalista valencià només perquè vull i punt, sinó perquè crec que és el mitjà per aconseguir allò en el que crec. I el valencianisme, com a moviment de construcció nacional valencià només té sentit amb una majoria social darrere. Pots aconseguir-la en 5, 10, 20 o 30 anys però no pots deixar mai a banda que eixe és el nostre mitjà per aconseguir el país en el que somiem. Créixer és el camí.

¿Qui, sinó una majoria social, podrà fer del valencià una llengua d’ús normal en tots els àmbits?  ¿Qui sinó una majoria nacionalment conscient podrà posar en valor el nostre patrimoni ecològic, cultural, històric per protegir-lo i potenciar-lo? ¿Qui podrà reclamar davant qui siga, el respecte que ens meresquem però que hui en dia ens neguen? ¿Qui podrà aconseguir que s’acabe l’espoli fiscal i puguem tindre el finançament suficient per a fer les polítiques que necessitem: una educació de primera, un estat del benestar de qualitat i proper a les persones, i sobretot, una economia en marxa que reemplace l’especulació per la innovació i que no ens condemne a l’atur o la precarietat? Qui pot fer tot això?

La resposta és senzilla: un nacionalisme valencià amb vocació majoritària. Amb vocació de govern. El temps ens ha demostrat que ningú no ho ha fet per nosaltres i no podem esperar que en un futur ho faça. Renunciar a créixer, per tant, no és cap altra cosa que renunciar a aconseguir els nostres objectius, o dit d’una altra forma, és la carta de capitulació que des de fa temps esperen els del PPSOE i que els valencianistes no podem entregar-los mai.

En segon lloc, al BLOC que he conegut fins ara li trobe a faltar una altra cosa. VISIÓ de País. La nostra gran fortalesa són els 300 regidors que repartits de nord a sud han sabut aplicar una recepta d’èxit. Una recepta basada en que la gent ens identifique com gent pragmàtica amb trellat, ganes de treballar i les idees clares: la gent de casa que genera confiança. Això ens ha permés teixir una extensa estructura territorial.

Entendre la marca BLOC com una mena de franquicia, com ja han apuntat alguns, té clarament uns avantatges, però també una cara oculta. Si som un partit nacionalista, ens cal sobretot una visió nacional.

Esta visió del país no pot deixar a banda cap realitat territorial o social. No pot deixar a banda ni les comarques on tenim una forta presència, ni en les que encara no la tenim. Ni el nord ni el sud, i molt menys, per lògica electoral, pot deixar a banda les zones més poblades. Per a totes elles cal articular un projecte en comú, sobre allò que compartim i la convicció de que ens unix molt més que una marca. Combinar el “baix cap a dalt” amb una mena de “dalt cap a baix” que encara que definit de manera horitzontal i participativa, siga aplicat amb eficàcia des de l’Executiva Nacional.

El que no ens convé, i cal recordar-ho sempre, és construir el país enfrontant unes comarques amb unes altres, els pobles amb les ciutats, el nord amb el sud o estos dos amb el centre. Uns altres ja ho han fet, i ho continuaran fent, perquè la vertebració del nostre estimat país amb forma de llonganissa els la porta ben fluixa (i perdó pel llenguatge).  Però nosaltres no. No som d’eixe món. I qui caiga en eixa errada ha de ser conscient dels riscos que comporta.

Ambició i visió, és a dir, ambvisió és el que aporta al meu entendre la fulla de ruta que l’equip ponent proposa a la resta de la militància. Per això m’agrada. Perquè com diu Rosella, no en tenim prou amb mantindre la flameta del valencianisme sinó que cal encendre la foguera.

No em sent còmode en la minoria minoritària, oblidada i sense capacitat de canviar les coses. Perquè hem demostrat que en els pobles on governem som capaços de canviar les coses, de canviar la manera de governar, de protegir el territori, fer front a la crisi (molt bé Baldo donant faena a les empreses del poble!), dinamitzar la cultura, etc. Per això vull que a nivell nacional també puguem canviar les coses i sé que ho podem fer.

Quan veig els barracons o les ocurrències de Font de Mora i cia, la manipulació a Canal 9, les cues a l’INEM, la degradació de les universitats, les esperes als hospitals, la invasió de la rajola a l’Horta o les muntanyes del nostre paisatge, i tantes altres coses,  la indignació em dura cada volta menys. Sent una cosa pitjor, una mena de sensació de culpa. Com si forem en part responsables per no haver pogut frenar això i permetre que la situació empitjore dia rere dia. Em pregunte ¿perquè no som capaços d’explicar la nostra alternativa? Si no ens entenen, caldrà explicar-la d’una altra manera, perquè cada dia que passa sense ser decisius és un dia perdut per canviar les coses.

Per això al Congrés del BLOC, com si fora una carta als reixos, li demane ambivisó i un equip que treballe i ens faça treballar per aconseguir el que tots desitgem. Per a què cada dia que passe, siga un pas cap a la majoria que necessitem per construir un país més just, més lliure, més democràtic, en definitiva, un País més valencià.

Morera, wi-fi i aigua de València!

Quina combinació més curiosa… Allà estarem!

Al Congrés farem saó?

Molt gran l’article de Josep Nadal, cantant de la Gossa Sorda, sobre les ponències del BLOC. Més enllà que coincidim o no amb la seua anàlisi, s’ha llegit les ponències i a partir d’ahí ha opinat. I ho ha fet amb trellat i de manera constructiva. Si tots tinguerem esta actitud, al Congrés, fariem saó…

La resta de la ponència (retrospectiva Nocap)

Juli Just llançava un repte a Amadeu en els comentaris del post anterior, que consistix en parlar de la resta de la ponència per contribuir a que el debat es centre en les altres qüestions. Encara que algunes notícies, amb el seu llenguatge i voluntat de desinformació, no ajuden gens a eixe lloable propòsit d’aconseguir parlar dels debats actuals de la societat valenciana i no dels debats que existiren en els anys 70 i principis dels 80.

Com que jo també estic d’exàmens i tampoc és el meu propòsit assumir el repte que Amadeu ja ha acceptat, no vaig a fer una anàlisi detallada de la resta de la ponència, però sí una cosa complementària. El post dels símbols començava amb un aclariment  “Després de dos anys i escaig i 214 posts,  esta serà la segona vegada en la qual li dedique una entrada al tema dels  símbols.” Per tant, la resta de posts han sigut d’altres temes, i en això vull centrar-me, perquè són moltes les qüestions que es tracten en les ponències sobre les quals ja hem dit la nostra. I navegant per allò que hem dit des d’aquell novembre de 2006, qualsevol visitant es pot fer una idea del que pensem (encara que siga, aproximada)

Quan la ponència estratègica fa una diagnosi de la situació de la consciència nacional valenciana, em ve al cap quan analitzarem l’evolució d’eixes dades:  Els valencians, també espanyols.

Més avant la ponència parla de les conseqüències d’això:

Les adscripcions nacionals dels valencians sempre han sigut i són múltiples, variables i graduals, també les actituds i els usos respecte a la llengua i a la cultura pròpies.(…)
El BLOC no pot tindre com a únics destinataris del seu missatge aquells conciutadans que s’autoconsideren com a únicament valencians i que parlen, primordialment, valencià

També alguna obvietat que alguns es neguen a acceptar:

Per a àmplies capes de la nostra societat, considerar-se tant espanyol com valencià i/o emprar el castellà és perfectament compatible amb estimar, amb reivindicar i amb veure com a propis, també, el País Valencià, la seua cultura i la seua llengua.

Què opinem d’adreçar-nos als castellanoparlants? Varem reflexionar obertament d’això a partir d’un post d’Amadeu “Tabú 1: En castellano, naturalmente”

Per la meua part, vaig parlar sobre les implicacions en el nacionalisme valencià de l’ampla acceptació de l’espanyolitat per part de la societat valenciana en “Entre l’Espanya i la paret”

En quant a l’estratègia de pactes també hem parlat. No ho hem fet sobre la proposta concreta dels ponents de trobar una fórmula de consens (entre el pactisme exacerbat i els que reclamen anar en solitari a les diferents conteses electorals) en forma de cognom electoral al BLOC. Puc avançar que m’agrada i la veig una proposta de trellat en un tema on s’ha actuat –al meu parer- amb uns posicionaments sense justificació (sobretot en el cas de les Generals de 2008.) i que posaren en risc la unitat del partit anant contra el seu principi bàsic i cohesionador: que som una força valenciana que no ha d’esperar el que decidisquen a Madrid –i molt menys en la seu “federal” de Izquierda Unida.
Ho varem fer en diversos posts: “La iniciativa que ens cal”   “Errades del passat, ¿estratègies del present?”  o “Formatejar un partit”

També hem parlat de temes que tracta la ponencia político-estratègica en la seua part més extensa: Immigració i Integració (ací, ací i ací), Globalització (ací), o sobre la necessitat d’innovar en els instruments per tal de canviar el món (ací). M’agrada que la ponència parle d’estos temes i puguem donar contingut a eixa frase de: volem un país més lliure en un món més just.

També hem tractat alguns temes organitzatius, com ara, la necessitat d’un “think tank per al valencianisme“, del qual parla la ponència d’innovació organitzativa.

En fi, que segurament em deixe molts posts que parlen sobre altres temes recollits a la ponència, però amb els que he enllaçat n’hi ha material suficient per a que, com deia més amunt, qualsevol persona puga  fer-se una idea aproximada del que pensem de la ponència en general i d’alguns aspectes d’ella en particular.